La llibreria del turó, d’Alba Donati. Editat en català per Edicions 62 i amb traducció de Carles Biosca.

Per als qui no ho sapigueu encara, Alba Donati –poetessa reconeguda– un bon dia va decidir deixar la seguretat d’una bona feina a la ciutat i tornar-se’n al poble per complir un somni, obrir una llibreria. Només hi havia un petit inconvenient: el poble on estava decidida a obrir-la amb prou feines tenia cent vuitanta habitants.

Avui, la Llibreria Sopra la Penna és un cas d’èxit on quadren els números i reben visitants de tot Itàlia i de més enllà. Amb esforç, empenta i la col·laboració de gent d’arreu va aconseguir els diners necessaris per obrir-la, així com per refer-la pocs mesos després quan un incendi va estar a punt de posar fi a tot plegat.

Però ja ho diuen que quan es tanca una porta s’obre una finestra, i la seva li permet contemplar cada dia els turons de la Toscana que la van veure néixer i el batec de la natura gràcies al cant dels ocells, els mil·límetres insignificants de gespa que creix a cada cop d’ull o les flors que segueixen el ritme de les estacions com en un fil que mai s’acaba i on l’autora ens convida a anar cosint les incomptables referències literàries que hi apareixen en un joc sense fi.

L’autora construeix a La llibreria del turó un conjunt fet de retalls apedaçats de relacions humanes: el tracte amb els clients de la llibreria i les satisfaccions que li comporten, les veïnes –gairebé sempre dones– que hi fan de voluntàries, la relació adesiara complicada amb la mare malalta i la presència gairebé tènue del pare i la filla malgrat ser dos dels pilars fonamentals que apuntalen la seva relació amb el món.

Alba Donati ha bastit un llibre que són molts llibres alhora, una auca amb tot allò que té de fascinant la bona lectura. No és a l’abast de tothom compondre una oda càlida i tendra a les paraules sense caure en la carrincloneria, i tanmateix ella ho aconsegueix a bastament.

Els llibreters