La tria de… Servand Solanilla

La Llibreria Isop acull des d’aquest octubre la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.
Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

El nostre quart convidat és en Servand Solanilla, professor d’ESO i artista visual. El seu criteri de selecció ha estat aquest:

Tinc aquests llibres col·locats a la lleixa de “manuals d’ús” o “eines”. Són llibres que han estat documents centrals en un o altre dels treballs artístics que he realitzat o projectat en els últims deu anys i que he continuat necessitant, fins avui, sempre que m’he trobat amb algun malfuncionament. Llibres que no he deixat de rellegir, consultar, subratllar, anotar, citar, fullejar o manejar. Inclús un dia em va donar per fer torres i jocs d’equilibris disposant-los verticalment a partir de diferents criteris. Llibres oberts o, com diria la Marina Garcés, llibres inacabats. Llibres que he de tenir sempre a mà.

 

  1. El ser y el tiempo, de Martin Heidegger. És considerada una de les obres més importants de la filosofia. Segueix essent una de les obres sobre les que més s’ha discutit en la filosofia del segle XX; molts punts de vista i aproximacions posteriors, tals com l’existencialisme, l’hermenèutica i la desconstrucció, han estat influïts de forma decisiva per Ser i temps, així com gran part del llenguatge emprat per la filosofia.
  2. La condición humana, de Hannah Arendt. La condició humana és el text de referència per entendre quin és l’estat de la humanitat en el món contemporani. Des d’una perspectiva crítica i republicana, l’autora reflexiona sobre la dimensió activa dels éssers humans. Es tracta d’un recorregut lúcid per la història de les idees polítiques, les revolucions que han marcat cada època i les incògnites que se’ns han obert en l’actualitat. A través d’una mirada penetrant, l’autora desmunta els tòpics i les evidències sobre les quals hem edificat les certeses quotidianes i s’interroga sobre els efectes de la cultura de masses, l’explotació de l’home per l’home, la dissolució de l’esfera pública i la privada, la societat de consum i les alienacions de la modernitat.
  3. El origen de las maneras de mesa (Mitológicas III). En aquesta tercera part de les seves Mitològiques, Lévi-Strauss trasllada al nord d’Amèrica la seva indagació del pensament mític del continent. El ric material recopilat pels etnògrafs serveix de punt de partida a una reflexió interpretativa que busca les línies mestres d’un «camp ideològic».
  4. Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia. És el segon volum de Capitalisme i esquizofrènia. El llibre està escrit en una sèrie d'”altiplans”, un concepte derivat de Gregory Bateson, identificats per una data i un títol particular. Cadascun es refereix a una era o data que hagi tingut un rol central en el món. El llibre reflecteix el rebuig de Deleuze i Guattari cap a l’organització jeràrquica arborescent en favor d’un creixement menys estructurat. Un concepte central del llibre oposa la màquina de guerra nòmada a l’aparell estatal.
  5. La invención de la histeria. Charcot y la iconografía fotográfica de la Salpêtrière, de Georges Didi-Huberman. Aquest llibre narra i qüestiona les pràctiques entorn de la histèria que es van dur a terme a la Salpêtrière en època de Charcot. A través de procediments clínics i experimentals, per mitjà de la hipnosi i les “presentacions” de malaltes en estat de crisi (les cèlebres “lliçons dels dimarts”), descobrim una espècie de teatralitat estupefaent, excessiva, del cos histèric. Aquest descobriment es realitza aquí a través de les imatges fotogràfiques que han arribat fins nosaltres, les de les publicacions de la “Iconographie photographique de la Salpêtrière”. Però l’anàlisi d’aquestes imatges també revela l’acte d'”escenificació” del qual les histèriques van ser objecte per part dels metges. Charcot va ser un “artista” d’aquest gènere, però en quin sentit? Això és precisament el que ens presenta aquesta obra.
  6. Medios sin fin. Notas sobre la política, de Giorgio Agamben. Els textos aquí reunits intenten pensar, cadascun a la seva manera, problemes específics de la política. Si avui la política sembla travessar un eclipsi durador, en el que es presenta en una posició subalterna respecte de la religió, de l’economia i fins i tot del dret, això es deu al fet que, en la mateixa mesura en què perdia consciència del propi rang ontològic, la política va evitar la confrontació amb les transformacions que de manera progressiva des del seu si han buidat de contingut les seves categories i conceptes.
  7. Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad, de Judith Butler. És el seu projecte més elaborat sobre com pensar d’un mode diferent al convencional qüestions centrals com l’ètica i la responsabilitat. Incidir en la dependència, en la interdependència constitutiva de tot jo, és el camí. Amb el psicoanalista Jean Laplanche en particular, Butler indaga sobre com el subjecte és un tipus d’ésser lligat, vinculat, a les altres persones, des del principi i d’una manera fonamental. Des de la infància, el sentit del si es va desenvolupant a partir d’un intent de defensa contra les demandes aclaparadores que provenen de les altres i dels altres.
  8. Has de cambiar tu vida, de Peter Sloterdijk. Peter Sloterdijk, en la seva defensa de l’ampliació de la zona de pràctiques, tant de l’individu com de la societat, dissenya una antropologia bàsica i fonamentalment nova. El moll de la seva ciència de l’home resideix en el coneixement de l’autoformació de tot l’humà. L’activitat tant de l’individu com dels col·lectius actua incessantment sobre ell i sobre cadascun d’ells. Són els homes que s’exerciten expressament els que encarnen de forma més clara aquest tipus d’existència: llauradors, obrers, guerrers, escrivents, yoguis, retòrics, músics virtuosos o models. Aquest llibre reuneix els seus plans d’entrenament i rècords de rendiment en una visió general dels exercicis que són necessaris per a ser home i seguir sent-ho.
  9. Filosofía inacabada, de Marina Garcés. La filosofia va néixer a l’aire lliure i actualment torna als carrers. El seu arraconament institucional, que l’expulsa d’escoles i universitats, té com a contrapartida una nova vitalitat, un desig col·lectiu de qüestionar radicalment els nostres modes de viure i d’aprendre a pensar de nou. La filosofia va néixer de la discussió, de la guerra entre ciutats i de la rivalitat entre concepcions del món. Avui, una altra guerra ha posat en greu crisi les nostres formes de vida. Enfront d’això, la filosofia és un pensament que transforma la vida. És un sistema de conceptes però també una actitud. La filosofia és pensament viu. No ofereix fórmules o receptes, sinó que posa a cadascú en la situació de pensar els seus assumptes particulars com a problemes comuns.
  10. Perder la cara, de Marie Bardet. Marie Bardet assumeix una vegada més el desafiament, i el pudor, de posar la veu. I ho fa no “des de cap part”, com és exercici habitual de la filosofia, sinó des d’un lloc, que són molts, plantada en múltiples situacions i pràctiques al llarg dels últims deu anys. La filosofia assumeix llavors un esdevenir situat i alhora en moviment, contra tot universalisme o neutralitat.