“Siempre sueño con laberintos…”
Jorge Luis Borges (Siete noches, Alianza Editorial)

“Aquest no és un llibre de cuina convencional”, escriu l’esnob voluptuós, erudit, terriblement educat i… caníbal Tarquin Winot, un habilíssim mentider i epicuri, al prefaci d’En deuda con el placer de John Lanchester (Anagrama, Panorama de Narrativas 368). Un pantagruèlic i volgudament transgressor tractat gastronòmic a la manera del marquès de Sade i del gastrònom francès Brillat-Savarin (qui va donar nom a un exquisit formatge de pasta tova i pell florida). De manera semblant, amb un llibre de cuina gens convencional, Mary Frances Kennedy Fisher (1908-1992) ens inocula a la vena el fragant verí de la “bala de plata” (el Martini a l’estil Auden, de textura gelatinosa –molt fred, però sense gel– de l’influent poeta anglès) que ens acompanyarà fins als darrers compassos gemegants d’una cançó a l’alba de Jalisco. Sortosament, però, l’escriptora nascuda a la petita ciutat d’Albion (Michigan), tot i el seu a voltes
gens dissimulat esnobisme, la seva erudició i la seva elegant educació (en diuen “classe”), no té res a veure amb el dement Tarquin (una mena de transsumpte de Humbert Humbert de Lolita de Nabokov –Anagrama, Panorama de Narrativas 81–) i el seu és un excel·lent bildungsroman culinari amanit amb suculents records memorialístics.

Tenia vagues referències sobre el llibre de la Fisher, havia llegit més sobre ella que no pas l’havia llegida. El relat de la gestació d’un llibre hedonista i sucosament golós en plena Segona Guerra Mundial és, en si mateix, un més que interessant entramat literari. Desconsolada després de la malaltia i suïcidi del seu segon marit –“l’amor intens i fructífer”–, gestant de la seva filla –el nom del pare de la qual mai no va donar a conèixer, presentant-la com a filla adoptiva– i allunyada de tothom en un lloc secret sota el pretext d’una missió encarregada pel govern, Fisher, qui en aquells anys treballava com a guionista humorística per a la Paramount, escriví el llibre en unes poques setmanes. Per al poeta anglès W. H. Auden (marit per conveniència d’Erika Mann i un dels molts personatges que poblen l’excel·lent El mag de Colm Tóibín –Amsterdam Llibres–) la prosa de Fisher era la millor de la seva època als Estats Units, tal com es recull en la contracoberta del llibre El meu jo gastronòmic –L’Altra Editorial. A més, el llibre conté un exquisit pròleg d’escriptura elèctrica, intel·ligent, juganera i poderosa (“si la teva mirada és fonda, en realitat estàs parlant de la vida sencera”) de la cuinera Maria Nicolau, la mateixa del també suculent Cuina! O barbàrie –Ara Llibres.

El llibre de la Fisher, que comença amb el dolç record gastronòmic de quan l’àvia i la mare trafegaven entre fogons (el plaer de sucar els dits a l’espuma de les melmelades i després llepar-los –qui en cuini sap de quin plaer parlo–), no és un receptari culinari, com tampoc ho són dues exquisides delícies sicilianes: El país donde florece el limonero –Acantilado, 344–, d’Helena Attlee, de qui la mateixa editorial acaba de publicar El violín de Lev –Acantilado, 456–, i Unas gotas de aceite, de Simonetta Agnello Hornby, publicat a Gatopardo Ediciones, una editorial de la qual cal estar sempre atent al seu saborós catàleg, on, sense anar més lluny, trobem una excel·lent traducció del noir En un lugar solitario –Gatopardo Ediciones, 55– de l’escriptora i guionista Dorothy B. Hughes, portat al cinema per Nicholas Ray. Tampoc no són receptaris els divertits socarrims, contratemps, experiments maldestres i victòries guanyades al darrer segon entre cassoles i paelles d’un tardà aficionat als fogons El perfeccionista en la cocina –Anagrama, Panorama de Narrativas 638– de Julian Barnes, amb llamineres il·lustracions de Joe Berger. Com a bons anglesos, Barnes i Lanchester són dos apassionats lectors –i creients confessos– de la incomparable Elizabeth David, de qui Debate acaba de publicar, en una preciosa edició gairebé facsímil, Cocina de verano, un clàssic imprescindible de la literatura gastronòmica escrit el 1955.

Qui frueixi cuinant i gaudeixi menjant –i per a qui no també, què carai– cal que llegeixi EL MEU JO GASTRONÒMIC tal com comenta Nicolau en el pròleg, “paladejant cada pàgina i deixant que sigui ella qui ens marqui el ritme”. Bona gana!

Joan Serra Capallera