La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

El metge Pere Masmitjà és el setè convidat als nostres aparadors i ens explica quin ha estat el seu procés de selecció:

Em diuen: “Fes una tria de deu llibres”. Volent ser una tria honesta, des de bon començament esdevé una traïdoria sense voler. No s’hi pot fer res, et passen pel cap els que no recordaves al primer pensament i semblaria que també voldrien sortir a la llista. Tanmateix, i després de Joyce, en resulta una d’igualment eclèctica, d’un anarquisme de lector no format acadèmicament en el tema. Tot plegat: que m’hi posi com m’hi posi em continua sortint un pastís, una salsa entremesclada, amb la qual m’he xopat els dits de la ment.

1. La Divina Comèdia, de Dante Alighieri. La Divina Comèdia (en italià originalment Commedia i rebatejada després com a Divina Commedia per Boccaccio) és l’obra més important de Dante Alighieri i una de les més rellevants de la literatura italiana i universal. Va ser escrita entre els anys 1308 i 1320. És un poema medieval que descriu l’estructura de l’altre món segons la concepció de l’època. Així, té tres parts: «Infern», «Purgatori» i «Paradís». L’obra narra el pelegrinatge de l’autor pels tres mons després de perdre’s en un bosc. Durant el seu viatge a través de l’infern i el purgatori, el poeta Virgili és el guia de Dant. Com que per la seva condició de pagà l’entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva joventut.
2. Dublinesos, de James Joyce. Recull de 15 relats curts de James Joyce que va ser publicat per primera vegada el 1914. Constitueixen una descripció naturalista de la vida de la classe mitjana irlandesa a la ciutat de Dublín i als seus voltants durant els primers anys del segle xx. Joyce va escriure aquestes històries quan el nacionalisme irlandès es trobava en el seu punt àlgid, i la recerca de la identitat nacional i l’autodeterminació emergia violentament; en una cruïlla de la història i entre dues cultures, Irlanda era sacsejada per diverses idees i influències convergents. Els diversos contes se centren en la idea de Joyce d’una epifania: un moment en què un personatge experimenta l’autoconeixement o la il·luminació. Molts personatges de Dublinesos reapareixeran més tard fent papers secundaris a la seva novel·la Ulisses.
3. Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce. Novel·la semiautobiogràfica de l’autor irlandès James Joyce, que primer va aparèixer en diversos lliuraments dins de la revista The Egoist entre 1914 i 1915, i que es va publicar en forma de llibre el 1916. Mostra els anys de formació de Stephen Dedalus, un possible àlter ego de ficció de Joyce. El retrat és un exemple clau de Künstlerroman (una novel·la de formació sobre un artista). L’obra de Joyce recorre el despertar intel·lectual, religiós i filosòfic del jove Stephen Dedalus, que es comença a qüestionar els convencionalismes de la religió catòlica i del seu país, i fins i tot el fet de rebel·lar-s’hi. Finalment, marxarà a París per seguir la seva vocació d’artista. L’obra apunta alguna de les tècniques d’avantguarda que Joyce empraria més endavant i fins a l’extrem en Ulisses i Finnegans Wake.
4. Ulisses, de James Joyce. Publicada el 1922 i inspirada en L’Odissea d’Homer, es tracta d’una peça clau de la literatura contemporània i d’avantguarda. Ulisses és la crònica del periple per Dublín del personatge principal, Leopold Bloom, en un dia ordinari, el 16 de juny de 1904. El títol fa referència a Odisseu, l’heroi homèric. Hi ha força paral·lelismes entre ambdues obres, entre Leopold Bloom i Odisseu, entre Molly Bloom i Penèlope, i entre Stephen Dedalus i Telèmac. Avui dia, els amants de l’obra de Joyce celebren el 16 de juny com el Bloomsday.
5. Finnegans Wake, de James Joyce. És la darrera novel·la de James Joyce. Després de la publicació de l’Ulisses el 1922, Joyce va començar a treballar en el Wake. El 1924, es van començar a publicar lliuraments de l’obra en sèrie, primer amb el títol A New Unnamed Work (‘nova obra sense títol’) i després com a Work in Progress (‘obra en curs’). El títol final, tanmateix, va quedar com un secret entre l’autor i la seva esposa, Nora Barnacle, fins poc abans de la publicació definitiva de la novel·la. El Finnegans Wake no ha estat traduït al català, Mallafrè, que traduí íntegrament l’Ulisses de Joyce, no va abordar la traducció del Finnegans, ja que entenia que l’Ulisses ja estava al límit del traduïble.
6. Elegies de Bierville, de Carles Riba. Elegies de Bierville és l’obra més destacada del poeta Carles Riba, una de les grans obres de la primera postguerra catalana. Escrites entre 1939 i 1942, les Elegies de Bierville es van publicar a Barcelona un any després en una edició reduïda que s’imprimí de forma clandestina a la Impremta Sallent de Sabadell, tot i que per evitar problemes amb la censura del règim franquista, el llibre incloïa un peu d’impremta fals: “Imprès per Daedalus S.L. Buenos Aires” i datada al 1942. En les dotze elegies que conformen el llibre es fonen, potenciades per la soledat i la manca d’història del paisatge de Bierville, tres realitats molt diferents que esdevenen gairebé mítiques: el jo del poeta, el del seu poble i una Grècia que és pàtria comuna, a la qual el poeta es gira ara que es troba sense la pàtria que li és pròpia. Es tracta, de fet, d’una aventura espiritual, representada per un viatge al passat que el record potencia, amb una imatge preferent, el mar, i que es clou en l’elegia penúltima del recull, que ha estat considerada una mena de cant espiritual, amb el retrobament de la pròpia identitat i de la divinitat personal de Déu i també de la col·lectivitat.
7. Norte, de Seamus Heaney. Premi Nobel de Literatura 1995, va néixer a Irlanda del Nord el 1939. Professor a Harvard i Oxford, Heaney és considerat com un dels poetes més importants en llengua anglesa de les últimes dècades. Norte, publicat el 1975, és probablement el seu llibre més destacat. Heaney no s’aparta dels temes constants de la seva obra, arrelada a la seva terra natal, encara que dota als seus poemes, especialment als de la primera part d’aquest llibre, d’un sentiment tel·lúric, perquè abunden les referències a personatges mitològics, de la història irlandesa, jaciments arqueològics, ritus funeraris, llegendes vikingues i cèltiques. L’autor se serveix de tot això per a preguntar-se sobre la complexa realitat de l’existència humana, en la qual hi cap l’heroic, el tràgic, i la misteriosa relació entre temps i eternitat.
8. La marca de l’aigua, de Joseph Brodsky. La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura sobre la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és perible i el que podria semblar immortal… Fruit d’una sensibilitat molt poc comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals.
9. La búsqueda de la lengua perfecta, d’Umberto Eco. Eco rastreja la utopia de la llengua perfecta al llarg de gairebé dos mil anys. Des de la llengua prebabèlica fins als llenguatges formalitzats artificials passant per les llengües místiques, màgiques i oníriques, l’indoeuropeu, la càbala, les llengües perfectes de Dante i Llull, l’esperanto o les llengües internacionals auxiliars, el professor Eco ens va conduint fins al final de la llarga cerca de la cultura europea darrere de la llengua perduda.
10. Nostalgia del absoluto, de George Steiner. Els textos del present volum neixen d’una reflexió, arran d’un cicle de cinc conferències emeses per la ràdio canadenca a la tardor de 1974, sobre el buit moral i emocional que ha deixat en la cultura occidental la decadència dels sistemes religiosos institucionals. Amb la refinada erudició que el caracteritza, no exempta, com és usual en ell, d’un cert to intempestiu i irònic, George Steiner examina les mitologies substitutives de les religions tradicionals que ofereixen la filosofia política de Marx, la psicoanàlisi de Freud i l’antropologia de Lévi-Strauss, sense oblidar l’astrologia, l’ocultisme i els cultes orientals, tots ells intents fallits de donar una resposta universal a la crisi de sentit que afecta l’home modern.