La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

Encetem el mes de maig fent espai als nostres aparadors per a la tria de Maria Mercè Padrosa, Catedràtica jubilada de Literatura i Llengua a secundària que ens mostra els seus “Llibres d’aquí que m’han obert la porta al món”:

Per a mi la lectura és, i ha estat sempre i per damunt de tot, una descoberta apassionant. He crescut estimant els llibres, i els llibres m’han fet créixer.
Però, més enllà de les passes inicials, hi ha hagut en la meva vida lectora –i hi continua havent, afortunadament– alguns llibres iniciàtics, que han estat una descoberta, que de jove van obrir-me els ulls a gèneres encara poc o gens visitats i que, a qualsevol edat, m’han portat a nous autors, nous plantejaments, que ja se m’han fet imprescindibles. Aquests són els llibres que més estimo, perquè m’han obert la porta a nous títols, d’ara i d’abans, d’aquí i d’arreu. Amb ells tinc permanentment obertes les portes del món.

1. Solitud, de Víctor Català. Novel·la escrita per Caterina Albert i Paradís sota el pseudònim de «Víctor Català» i publicada en fulletons inclosos en la revista Joventut entre el març del 1904 i el maig del 1905. L’any 1908 fou publicada com a novel·la sencera. L’obra tracta l’itinerari vital i interior de Mila, la protagonista, fins que s’arriba a conèixer a ella mateixa. A la manera de les novel·les modernistes, és una història d’autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial; el seu marit és un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d’una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional, que intenta pal·liar amb les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el pastor Gaietà.
2. Tots els contes (1936-1967), de Pere Calders. Els seus contes són obres mestres del gènere fantàstic, en què el capteniment natural i quotidià dels personatges davant la irrupció de fets insòlits o inexplicables posa en qüestió la frontera entre la realitat i l’absurd, i la desplaça a les convencions de la nostra percepció del món. Portadors d’un humor desencantat, singularíssim i amable, amb el deixant particular d’ironia i de tendresa que Calders va convertir en marca de fàbrica, aquests contes el situen entre els grans creadors universals del gènere.
3. Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal. En aquesta obra hi conviuen formes poètiques populars i clàssiques alhora, i imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.
4. Poesies, de Joan Salvat-Papasseit. És conegut sobretot com a poeta avantguardista, amb títols que no han estat prou reeditats, exceptuant El poema de La rosa als llavis, que va ser tema d’estudi en els cicles educatius. Tampoc no ha estat gaire traduït a altres llengües; no obstant això, la seva obra va ser difosa a partir dels anys seixanta pels integrants d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, que van musicar molts dels seus poemes. L’obra de Salvat-Papasseit no només és poètica, sinó que abraça la prosa ja sigui com a articulista, pensador revolucionari, crític d’art o narrador. El seu compromís social es va plasmar en les seves col·laboracions en publicacions periòdiques. També va destacar com a poeta popular post-maragallià i romàntic. Salvat-Papasseit va ser un activista cultural que va promoure la poesia visual, amb cal·ligrames inspirats en Apollinaire i en el futurisme de Marinetti.
5. La nit. Onze haikús, de Miquel Martí i Pol – Miquel Plana. Miquel Plana Corcó ha estat una de les figures més destacades de les arts del llibre a Catalunya. Es tracta, sens dubte, del darrer representant de la bibliofília catalana del segle XX, tot i que la seva producció es podria situar a mig camí entre el llibre de bibliòfil tradicional i el llibre d’artista. Nascut a Olot el 29 d’octubre de 1943, Miquel Plana va cursar l’ensenyament primari a l’Escola Pia i, de ben jove, va entrar a treballar al taller artesà de Gràfiques Olot. A la impremta hi va aprendre l’antic ofici de tipògraf i hi va assimilar cada una de les fases del procés d’impressió artesanal. La nit és un llibre d’inspiració oriental format per onze haikus inèdits de Miquel Martí i Pol, amb il·lustracions a la trepa de Miquel Plana.
6. Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. La Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena que és a punt de ser enderrocat. Un simple gest. Clic. I ja està. El lector anirà descobrint pàgina a pàgina, les conseqüències d’aquest fet aparentment banal. Els anys quaranta, el maquis, la misèria moral del franquisme, les covardies personals i col·lectives, les heroïcitats més impensables que es van esdevenir al Pirineus pallaresos d’ençà que les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat aquella zona durant la guerra civil i els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, desemboquen a començaments del segle vint-i-u i interpel·len els personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar la manta de la Història.
7. E.R., de Josep M. Benet i Jornet. Tres actrius madures rememoren la personalitat de la seva mestra, Empar Ribera, les inicials de la qual configuren el títol de l’obra, quan una jove estudiant d’art dramàtic les entrevista per preparar-se les proves de selecció per representar el paper d’Empar Ribera de jove en una obra. Les tres dones han seguit camins professionals diferents: la Glòria Marc ha esdevingut una diva internacional i en certa manera la continuadora de la carrera de Ribera; l’Assumpta Roca s’ha convertit en una estrella popular de la televisió, i el talent de la Maria Caminal ha passat a segon terme, als estudis de doblatge.
8. La llavor immortal, de Jordi Balló i Xavier Pérez. Jordi Balló i Xavier Pérez ens proposen un recorregut per la història del cinema i creen relacions sorprenents i apassionants amb els relats fundacionals de la ficció universal. Així, descobrim Ulisses errant pels deserts del western, la Ventafocs convertida en corista de Broadway, Macbeth encarnat en la figura tràgica d’un gàngster o Èdip descobrint la seva culpabilitat en un viatge interplanetari. Gràcies a aquesta indagació comparada, els autors estableixen una nova manera d’accedir al cinema com un art jove, impertinent, integrador i imprescindible per establir la plenitud de la ficció contemporània.
9. La vida a la menuda, de Miquel Pairolí. El llibre està format per tres volums, que es van publicar per separat en edicions anteriors: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010), tres dietaris per tres dècades. Cadascun d’ells recull, a la seva manera, algunes de les reflexions escrites durant uns deu anys, i ja al pròleg de Paisatge amb flames avisa que el lector no hi trobarà «fidedignitat biogràfica». És el primer avís que ens recordarà certs tics planians que aniran recorrent tot el volum. Que Pla fos un dels seus referents no és estrany, poques obres poden fer ombra a El Quadern gris, i tots dos són fills de terres gironines —un, de Palafrugell; l’altre, de Quart.
10. Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Els records dels altres són el país on residim: una enquesta detectivesca sobre el lligam d’una filla amb el pare. Un homenatge als que no poden dir casa nostra. Una cruïlla on la Història i la ficció s’abracen. Un llibre en què la reflexió batega d’emoció. Ella regularment fa les maletes i se’n va a viure a un país nou. Sembla que fugi. ¿De què? Aquesta pregunta és el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat: més enllà de la infància, aquest temps en què el pare es va haver d’exiliar dues vegades, com a fill d’anarquista i com a jove soldat. Fugir era el més bell que teníem és un viatge de Barcelona a Toronto seguint la pista dels que no poden dir casa nostra. Els amants de la Història i els adeptes de la ficció hi faran les paus d’una vegada.