La Biblioteca d’Ariadna (4). Els aeròstats.

“Siempre sueño con laberintos…”
Jorge Luis Borges (Siete noches, Alianza Editorial)

“La jeunesse est un talent, il faut des années pour l’acquérir”. Amélie Nothomb

Hi ha escriptores a qui m’agrada llegir per com t’endinsen entre les seves subjectivitats prismàtiques; d’altres, per l’estil, per la manera de narrar, pel llenguatge i l’expressivitat de la paraula; n’hi ha que m’apassionen tant per un motiu com per l’altre. Anne Tyler (Trena Francesa, Proa, 2022) en seria un exemple, també Sylvia Plath (La campana de vidre, Edicions del Periscopi, 2023) o una escriptora belga en llengua francesa de pell extremadament blanca i llavis intensament vermell cirera, malgrat que el dia que vaig anar a la llibreria a comprar el seu darrer llibre traduït no vaig recordar ni el seu nom ni el del roman i que solament per confuses referències descriptives (cabells d’un negre caoba, trastorn alimentari, li agraden els cards —com a Dürer— i vestir de negre amb aire gòtic i… els barrets, sobretot els barrets) l’amable llibretera m’acompanyà fins a la prestatgeria on trobar-la. Sí, l’AMÈLIE NOTHOMB i Els aeròstats (Llibres Anagrama, 2024). La Nothomb gran?, no!, la petita; la gran és la Juliette, l’escriptora culinària de pralines, de biscuits dolços i salats a l’estil Delacre —autèntic patrimoni cultural i gastronòmic belga— i d’una engrescadora ode gourmande a la seva germana (La Cuisine d’Amélie: 80 recettes de derrière les fagots, Editorial Albin Michel, 2008, il·lustrat amb fort sentit de l’humor pel dibuixant i il·lustrador francès JulCharlie Ebdo, L’Écho des Savanes—), en la qual entre sopa de xocolata i puré de castanyes ens desvela alguns aspectes poc coneguts de l’escriptora belga.

Escrit després de Set (la Passió narrada en primera persona pel seu protagonista principal, un humanitzat i visionari Jesucrist a qui li agrada dormir mentre reflexiona sobre el desig, el dolor, la fe o l’amor, Editorial Anagrama, 2022), i abans, per tant, de Primera sang (1964 al Congo, davant d’un escamot d’afusellament el jove cònsol belga, Patrick Nothomb, futur pare de l’escriptora, narra, també en primera persona —“el present va començar fa vint-i-vuit anys”—, els successos vitals previs: l’avi malcarat i poeta, la vida en el castell d’una família aristocràtica decadent i arruïnada…, Editorial Anagrama, 2023), a ELS AERÒSTATS Amélie Nothomb presta ara la veu a Ange, una estudiant de filologia solitària i tímida de dinou anys que viu a Brussel·les (una Ange-Amélie o Amèlie-Ange) i que a través de la literatura transforma el món d’en Pie, un adolescent de setze anys de família acomodada i pares terribles que es nega a llegir perquè per a ell fer-ho no té cap sentit ni significat. De l’Odissea d’Homer fins a la Metamorfosi de Kafka assistim a la descoberta del jo interior dels dos joves i dels adults que naufraguen al seu voltant. Els aeròstats és un exercici de redempció a través de la lectura i la literatura? No oblidem qui és Nothomb. Malgrat la tendresa amb la qual són observats els dos joves i l’elegància dels diàlegs, no hi haurà alliberament sense dolor.

Sovint, els adults limitem les propostes de lectura als més joves i els neguem Homer i Kafka, o Amèlie Nothomb. Els aeròstats és un fecund exemple per a reconèixer-s’hi des dels neguits transformadors de l’adolescència, des del jo que es construeix en la soledat i en l’acompanyament no sempre fructífer dels adults. És una excel·lent novel·la per llegir-la amb els de casa i a l’institut, per parlar-ne amb els iguals i discutir-la amb els adults. Porteu-los a llegir Els aeròstats, porteu-los a llegir la Nothomb i estigueu allà on saben que poden recórrer a vosaltres si us necessiten quan l’autora els porti a fer el pas més enllà.

ELS AERÒSTATS podria llegir-se també com el preàmbul de les premiades dues darreres novel·les encara no traduïdes al català, Le livre des soeurs (Albin Michel, 2022), en la qual, després de donar veu al pare en l’emocionant i excel·lent Primera sang, escriu un apassionat homenatge a la seva germana Juliette i a l’amor entre germans, mentre revela les cicatrius de la seva joventut, i en especial de Psychopompe (Albin Michel, 2023), on Amélie Nothomb, a partir de la seva passió pels ocells, escriu un text íntim i metafòricament catàrtic en què ens trasllada del Japó fins a Bangladesh tot passant per la Xina o els Estats Units, mentre evoca el trauma viscut en una platja asiàtica —“les mans del mar”— i el període anorèxic —transformant el seu cos com un pardal. En un llibre i l’altre, com també a Els aeròstats, el poder redemptor de la paraula, de l’escriptura com a presència constant, alliberadora, enriquidora i exorcitzadora hi té un paper cabdal. L’enorme impacte de les paraules, les que diem i les que callem, les que menystenim i les que oblidem, les que escrivim i ens escrivim, les paraules que, tal com diu Nothomb, poden curar o poden fer mal: “Les mots ont le pouvoir qu’on leur donne”, escriu a Le livre des soeurs.

Autora d’autoficció? Sens dubte. Com Patrick Modiano (Chevreuse, Proa 2023), a qui devem un reguitzell de novel·les plenes de personatges fascinants i hipnòtics, laberints de la memòria i trames complexes en les quals els lectors ens endinsem com entre passadissos secrets de l’autoficció poètica de la qual en gran part és deutora Amélie Nothomb, com també el darrer Paul Auster (Baumgartner, Edicions 62, 2024). No en va la mare de Baumgartner porta el cognom de l’escriptor novaiorquès, Ruth Auster; el pare ens evoca al pare de l’escriptor, a qui va dedicar-li La invención de la soledad, o l’Anna Blume, la traductora i poetessa gran amor del protagonista, porta el mateix nom que l’heroïna d’El país de las últimas cosas. A la novel·la hi trobem petits relats escrits o bé per l’Anna o pel mateix Baumgartner, en el darrer dels quals, “Els llops d’Stanislav”, escrit després de la seva visita a la ciutat ucraïnesa d’Ivano-Frankivsk, on va néixer el seu avi matern, es pregunta: “Un esdeveniment ha de ser real perquè s’accepti com a veritat, o la creença en la seva veritat ja el fa real encara que no passés el que presumptament va passar?”. L’únic que importa és la literatura?, “propenso como soy a pensarlo todo en literatura” tal com escriu Enrique Vila-Matas a El mal de Montano (Anagrama, 2002; Seix Barral 2023).

Joan Serra Capallera