Text elaborat per a les presentacions de Peus de cedre a Girona el 14 de setembre i a Olot el 19 d’octubre del 2023.

Havíem travessat la muntanya Pelada, pujat a Sant Valentí, baixat fins a la Pinya i de retorn a Olot comentàvem els poemes de Peus de cedre que feia pocs dies m’havia enviat per llegir. De camí cap a les respectives cases em comentà que passaríem prop d’un jardí on dos magnífics cedres havien estat podats de la manera més maldestra que ens poguéssim imaginar. Ens hi arribàrem. Tenia raó.
La destrossa havia estat ferotge. La magnificència dels cedres malmesa per l’estultícia humana. Mentre contemplàvem les ferides infligides, un alè quasi imperceptible que en en Dreyer podria ser una llum i un silenci o en en Bergman el so de l’aire entre les branques ens havia portat fins al carrer en el qual havia viscut part de la meva infantesa i joventut veient créixer aquells dos exuberants cedres sense ser conscient de la seva esplendidesa. En una transició ràpida, els poemes d’en Jaume, els seus cedres “colossals, ancestrals, gegantins” libanesos, adquiriren una significació definitiva entre la magnificència d’aquells arbres i l’estultícia
humana. No en va, els cedres esdevenen un transcendent i substancial element al·legòric del llibre, un excel·lent poemari que té tant de dietari poètic com de procés introspectiu cap a la finitud i la infinitud, cap a la llum i el silenci, cap al komorebi, la paraula que en llengua nipona sintetitza “la llum que es filtra entre les fulles dels arbres” del seu poema 101.

Peus de cedre, premiat amb l’Agustí Bartra 2022, consta de tres poemaris: La ciutat dels arbres, La porta d’entrada i Proves irrefutables, i es clou amb un poema d’Emily Dickinson, poetessa que en els darrers anys en Jaume ha traduït al català. Entre els tres poemaris s’hi estableixen suggeridores connexions, entramats i jocs d’espills així com un comú fil narratiu i poètic.

Octavio Paz afirmava que “la biografia d’un poeta és en els seus versos”; a Peus de cedre se’ns fa evident. El llibre pot ser llegit com un dietari poètic vital,tant pel significat d’allò que escriu, com per la manera com està escrit (hom s’imagina a en Jaume full en mà mentre s’allunya de les oliveres mallorquines un dia que “el cel calça sabates de núvols / amb guixades negres a les soles”). Un dietari que construeix poèticament tant la història personal com la col·lectiva i que, en construir-la, la impregna de veritat viscuda. Una veritat a voltes plaent, d’altres dolorosa, enutjosa, amorosa, espiritual, arrauxada…, però mai impregnada de nostàlgia crepuscular pel passat o pel temps viscut, tot al contrari; fins i tot aquells poemes el dramatisme dels quals ens acosta al dolor irradien una forta lluminositat, un fort convenciment en la credulitat del present i del futur.

Credulitat, sí, però no ingenuïtat. En Jaume, alliberat de tot fanatisme, és un creient, un creient de la vida i del poder encisador i vital que conté l’altre: els fills, la dona a qui estima, l’amic retrobat, el pare, la mare, el cosí, l’avi, els companys de professió…, però també els enemics, propis i col·lectius, que el poeta anomena com “rufians” i “rucs”, “d’abstrusa niciesa” i “de becs ensangonats” que colpegen i aniquilen la identitat col·lectiva i la nostra llengua.

Com es construeix el jo poètic i què el constitueix? Què configura la identitat del poeta i de quina manera ho fa?

Just començar el poemari, en el poema 3, apareix la paraula identitat i ho fa amb la calidesa de qui parla d’una persona a qui estima: “l’engany de la identitat sola que no toca mai res”, escriu. Aquest sentiment de comunió, de viure i reconèixer-se amb l’altre i en l’altre impregna tot el llibre. Així, tal com versifica en el poema 18, de la mateixa manera que els cedres són “amb els braços estesos i les mans esteses, / acollidors, al seu aire, / com un pare o un arbre”, l’altre és també el camí: “portes encara per obrir, portes que m’esperen” / “l’anhel de ser en l’altre, anhel de ser l’altre”, del poema 39.

Però, en poetitzar l’altre i reconèixer-s’hi, en Jaume no ens trasllada només a un rocambolesc joc d’espills creant un calidoscopi d’imatges iguals i repetides fins a l’infinit –talcom Rita Hayworth a la Dama de Shangai de Welles– sinó que ens trasllada a un calidoscopi de construccions canviants que es transformen i transformen i que, per tant, esdevenen substancialment creatives.

No ens espantem, però; el llibre d’en Jaume no és un obscur procés d’introspecció, tot al contrari, és la nitidesa del viatge interior en el qual el poeta s’enfronta a la finitud i en enfrontar-s’hi descobreix la infinitud i l’espiritualitat que hi roman. És un camí i un caminar traçat amorosament amb l’alè de l’ànima, el misteri de l’essència del viscut i el record; un record gens melangiós, tot el contrari, positivament vívid. Cosa que fa que els lectors ens sentim constantment interpel·lats pel llenguatge interior del poeta.

Julian Barnes, a qui tornaré a citar, amb la seva acostumada ironia escriu sobre l’esdevenir de l’artista en l’extraordinària novel·la-assaig o assaig-novel·la, tant l’hi fa, El lloro de Flaubert. I ho fa satiritzant la malaltia per “esdevenir”, “per ser algú” que pateixen alguns artistes sotmetent-hi l’estil, l’obra i la manera de fer i ser. Barnes parla d’alliberar l’obra d’aquesta obsessió encegadora. Per a ell no es pot imposar l’estil a l’assumpte, sinó que ha de sorgir d’ell. “L’estil és la fidelitat al pensament”, afirma. En aquest sentit, la poesia d’en Jaume sempre ha tingut aquest halo de veritat existencial de què parla l’escriptor anglès. Viure forma part indestriable de la seva obra. En Jaume sap, a l’igual que Barnes, que la paraula correcta, el vers vertader, el poema perfecte, cal cercar-lo en el món apassionant que un viu, bé sigui anant al supermercat o perdent-se entre els cedres libanesos com en el seu cas. Peus de cedre n’és un exemple contundent.

I en Jaume ho versifica des de la més estricta quotidianitat imposant a l’estil la presència rotunda dels elements, dels rituals i dels objectes que la poblen –“objectes d’un inventari sagrat”, els anomena el poeta- així com dels entramats que la constitueixen: des de la perica que el dia de la mort del pare es menja els ous que covava, fins als havans fumejants a l’estanc o les imatges religioses que poblen el pis on agonitza la mare. L’agonia de la mare. El colpidor dietari de la mort de la mare, amb el batec constant del Sintrom de les cinc, no és un viatge, ni per al lector ni per al poeta, fins a la pèrdua; tot al contrari, esdevé un retrobament. Malgrat la cruesa de la finitud, els poemes d’en Jaume estan impregnats i desprenen la lluminositat de la infinitud. Poetitzar el món dels vius i dels morts amb un notable alè “joycià” que en Jaume sintetitza en el poema 51 en una frase dels Cims borrascosos d’Emily Brontë: “cada relíquia dels morts és preciosa, si els morts van ser estimats en vida”.

I aquí retorno a Barnes i em pregunto: és moderna la poesia d’en Jaume? A diferència del pensament afeblit i extremadament individualista que caracteritza la postmodernitat, la poesia d’en Jaume és radicalment moderna. La seva és una poesia carregada de compromís, de compromís amb la vida, compromís amb els altres, amb la paraula i la llengua, amb el llenguatge, amb la consciència, amb l’ànima i, per tant, amb el pensament. Són poemes en els quals, parafrasejant Barnes, el quotidià s’entremet en el sublim. És en aquesta mescladissa entre quotidià i sublim, característica de la creació moderna, que els poemes d’en Jaume són radicalment moderns. La seva és la posició de l’home contemporani que des de la més profunda incredulitat no renuncia a les creences, sabedor, com Barnes, de la ironia que això representa.

Molts poemes són com un esgarip de vida: desvetllar-se al costat de la persona que estimes, l’aniversari del fill, l’agonia de la mare, el cigar fumat amb el pare, l’excursió amb el cosí, el retrobament amb un amic d’infantesa… poemes que són evidentment particulars, íntims i essencials per a qui els escriu i que en Peus de cedre el poeta comparteix amb els lectors; però els poemes també tenen una dimensió més àmplia i així sentim el mateix crit per la pèrdua de significat de les paraules, per l’aniquilació de la llengua o pels carrers plens a bategar de gent reclamant drets que ens neguen. Són poemes que com versifica en el poema 37 naveguen en “aquest pou d’aigua reposada o inquieta / on se’m congrien els éssers estimats”.

Per acabar, dir que endinsar-se a Peus de cedre, l’extens poemari que ens ha regalat en Jaume, és transitar pel món de les emocions amb una sensibilitat extraordinària que colpeix per la constatació que transmet de veritat, de plenitud viscuda, de pau, de nirvana, de lloc d’arribada on tot comença. Són poemes d’una bella maduresa florida i alhora d’un constant renaixement fecund.

Us animo que us hi submergiu lentament, sense presses, sense el desig imperiós del significat (què vol dir? què em vol dir?) i que n’assaboriu també l’ús del llenguatge, les imatges que es despleguen i la intensitat de les emocions. No deixeu de llegir-lo.

Olot, estiu 23
Joan Serra Capallera