La Llibreria Isop acull des d’aquest octubre la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

La quinta convidada als nostres aparadors és la poetessa Andrea Ambatlle i aquest ha estat el seu criteri de selecció:

Deu dones que fan poesia, i quina poesia! La selecció que he fet consta de deu poemaris escrits per dones i que us entrego en cos i ànima. En cos, perquè la poesia esgarrapa, furga i guareix les entranyes; en ànima, perquè aquesta acompanya tot allò inconscient que bressola les emocions, els sentiments i l’essència que reposa ben endins. He triat deu llibres, i he triat deu dones que són referents, de paraules punyents, tendres, reals i agosarades. Que diuen veritats, desig i que descriuen somnis. Us ofereixo versos com si oferís una part de mi, un tall de la meva carn. Llegiu-los. Llegiu-les. Benvinguda, poesia!

1. El volcà, d’Anna Dodas i Noguer. El volcà busca desentrellar el misteri de l’ocult. Els versos de Dodas, llegits encara avui, transmeten la sensació d’una sàvia intuïció dels perills de la vida, i potser sigui aquest el seu llegat més viu: el d’adreçar-nos a la capa oculta de les coses i, amb una freda lucidesa, mirar d’interpretar-les, malgrat l’infern que ens crema dins.
2. Limítrofes, de Carla Fajardo. Creix esquivant les ratlles, habita els marges i xoca sovint amb les limitacions. Transita per la Filologia Hispànica i el Periodisme, passa de la premsa escrita a l’audiovisual i el món digital. Creua territoris geogràfics i indefinits amb batalles pendents. Trepitja la cinta americana dels rodatges i els teatres. S’obsessiona amb les imposicions, les terres de ningú i les vivències perifèriques. Guanya el premi Martí Dot i publica Limítrofes. Abans, es furga els traus a Forats (Premi Alella a Maria Oleart).
3. Ictiosaure, de Dolors Miquel. Després d’El guant de plàstic rosa (2017) i Heavy Miquel (2018), el nou llibre de poesia de Dolors Miquel, Ictiosaure, proposa al lector un trajecte escruixidor, en versos i proses poètiques, a traves de tres itinieraris: el de les roses, el del cor i el dels ossos.
4. Nosaltres, qui, de Mireia Calafell.  A Nosaltres, qui, Mireia Calafell fa un canvi de to i, aprofundint i insistint en la seva veu lírica, fa una aposta valenta allunyant-se del registre que li ha donat prestigi com a impulsora d’unes poètiques del cos, distanciant-se del gènere com a eix central del discurs i obrint la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l’al·legoria.
5. Vermell de Rússia, de Míriam Cano. A Vermell de Rússia la veu de Míriam Cano troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. Vermell de Rússia és un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes que conformen el recull.
6. Ameba, d’Anna Gual. Amb la poesia d’Anna Gual basculem entre la concreció màxima dels elements de la taula periòdica i els secrets essencials. El meconi, l’úter, el lanugen i el líquid amniòtic ens condueixen cap als misteris de la reproducció animal, de la continuïtat i de la creació literària. Ara bé, Gual ens els diposita de viu en viu i amb una concisió sorprenent sobre el palmell de les mans. (Caterina Riba, a l’epíleg).
7. Pare què fem amb la mare morta, d’Antònia Vicens. Amb Pare què fem amb la mare morta, Vicens confirma aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.
8. En construcció, de Núria Contreras. 46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020. En un moviment que no és lineal, sinó cíclic, la identitat es contorsiona en una dialèctica de canvis sense fi; cerca el seu centre i s’allunya de formes de dir —i de fer— imposades en un procés de coneixença nòmada, escapant a tot sentit teleològic i trobant-se en perpètua construcció.
9. Als llacs, de Silvie Rothkovic. A Als llacs, Silvie Rothkovic segueix aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa, que configura l’abisme que encén a través del glaç i que il·lumina des d’una foscor que la converteix, amb Antònia Vicens, en la veritable diferència de la poesia catalana contemporània, aportant, com passa amb la Vicens, no només una manera personal, singular, quasi estrangera de dir, sinó una forma diferent, d’una sensibilitat estranya i sorprenent, de mirar el món i la condició humana.
10. Làpida, de Núria Busquet Molist. Làpida és aquell pes mascle que t’esclafa i la molsa-dona que t’estira terra endins. És el vent que entra per les clivelles de la pedra i és el crit que no saps fer (encara). La gespa tova, molla, et xucla, i la pedra t’ofega, et pesa i l’has de digerir. Sota la làpida, puja la pluja de sang de l’úter i s’escampa com un crit. Damunt de la làpida, cignes volen cap al nord i sobrevolen la poeta morta en un repic incessant de campanes.