“Siempre sueño con laberintos…”
Jorge Luis Borges (Siete noches, Alianza Editorial)

[1] Neu

“Neu, tanta neu en els últims dies i setmanes…” escriu a Diari d’hivern (Edicions 62), el llibre de memòries narrat en segona persona que bé podria ser llegit com una novel·la. Som a l’hivern del 2010 a Nova York. Auster compleix seixanta-quatre anys. Recorda Enrique Vila-Matas que uns anys abans, passejant junts pel Park Slope, a Brooklyn, “bajo un cielo gris de hielo, un día del pasado en el que el mundo todavía parecía estar entero”, Auster li comenta que li fascina la neu i el silenci que generalment l’acompanya. Canvia l’entorn i permet veure’l de manera diferent i redescobrir-lo, li explica. Recorda l’escriptor barceloní que aquella tarda d’octubre, mentre passejaven, pensava que la neu semblava feta “tanto para escribir como para caminar sobre ella” (Paseos con Auster, Cuadernos Hispanoamericanos, estiu 2021). La neu i el poder evocador i creatiu del record i la memòria, del que s’ha dit i del que s’ha amagat, com la mort de l’avi per un tret d’escopeta de l’àvia (Un país banyat en sang, Edicions 62). Diari d’hivern és l’experiència del jo físic de l’escriptor: un catàleg dels espais viscuts i d’aquells amb qui els ha habitat, un inventari de les petges, les marques a la pell produïdes pel transitar, per l’amor, el dolor i la mort. El llibre es publicà el 2012, un any més tard aparegué Informe de l’interior (Edicions 62). De nou un recorregut pel record, la memòria i la neu: la infància, l’adultesa, la vida americana… Ara, però, el trajecte ens submergeix en el jo intern, en la construcció de la identitat política, moral i intel·lectual, allò substancial que ens fa sentir vius. Molt abans d’aquests dos llibres, un diumenge al matí de gener del 1979 rep la notícia de la mort sobtada del seu pare i comença a escriure La invenció de la solitud (Edicions 62), un emocionant exercici de memòria, una apassionant reflexió sobre la paternitat, l’escriptura i les relacions entre pares i fills. El llibre consta de dues parts: “Retrat d’un home invisible” i “El llibre de la memòria”, dos textos autobiogràfics escrits amb el mateix to que el Diari i l’Informe: “No es una novela, pero siempre he pensado que fue el catalizador que puso en marcha toda mi carrera como novelista. Lo escribí tras la muerte de mi padre, con ánimo de entender quién había sido. La invención de la soledad es un intento de encontrar el sentido que había tenido la vida de mi padre. ¿Y qué es la ficción sino el intento de entender las vidas ajenas? Ésa es la razón por la que se escriben novelas” (“Una historia de Brooklyn: entrevista a Paul Auster”, Eduardo Lago, Babelia El País, 2006 / recopilada a Homenaje a Paul Auster, Anagrama, 2007).

“Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom”. Paràgraf inicial de Diari d’hivern. La nit anterior a la mort del pare, Auster escriu: “Y la nieve cae sin fin en la noche de invierno”. Neu: El Palau de la Lluna, La música de l’atzar, Smoke, Sunset Park, Leviatan, Lulu on the Brigde, Bogeries de Brooklyn, El llibre de les il·lusions, Baumgartner…

[2] Històries de la Trilogia

Malgrat l’èxit de La invenció de la solitud, fins a disset editors refusen publicar Ciutat de vidre.

Hi ha llibres als quals un té especial estima; la primera edició de La ciudad de cristal del gener del 1989 n’és un. Explica Sergio Vila-Sanjuán (coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia) que, vivint el 1986 a Madrid compartint pis amb Ramón de España, recorda com l’escriptor i periodista barceloní, personatge clau en el món del còmic, estava exultant i fascinat per la lectura de City of glass (Ciutat de vidre, primer dels tres llibres que constitueixen Trilogia de Nova York; els altres dos són Fantasmes i l’Habitació tancada). Ramón va convèncer el periodista i escriptor asturià Juan Cueto —responsable de la, en el seu temps, imprescindible revista Los Cuadernos del Norte—, de traduir-la i publicar-la dins la col·lecció Etiqueta Rota de la petita editorial asturiana Júcar, que en aquells moments dirigia Cueto (Júcar és una de les editorials imprescindibles de finals de la dictadura i la transició gràcies a la qual vàrem poder llegir, entre d’altres, Deleuze, Proudhon i Wolfe o les lletres de les cançons de Dylan i Cohen). Les edicions eren cuidades: així, la imatge de coberta dels tres llibrets de la Trilogia manté una proposta gràfica encara avui atractiva; el que els confereix unitat són les fotografies acolorides de gratacels novaiorquesos. La imatge de coberta de La ciudad de cristal és de la fotògrafa novaiorquesa Elisabeth Lennard, de qui el passat estiu vàrem poder veure al CaixaFòrum la sèrie “Gratacels” a l’exposició Visions expandides. Fotografia i experimentació. L’edició de l’obra d’Auster a la península no començava amb mal peu, però el llibre va passar pràcticament desapercebut. Tampoc va ser per fer picar campanes la seva primera traducció al castellà, amb la qual mai m’he sentit còmode. No és fins a la posterior de Maribel de Juan del 1996 per Anagrama (el 2015 Libros del Zorro Rojo n’edità una excel·lent versió amb cartoné i il·lustracions de Tom Burns) i la de Joan Sellent en català, que la Trilogia t’endinsa en la relectura experimental de la novel·la negra i en els entrelligats narratius de la identitat, la memòria, l’atzar, els miratges i la metaficció característics de l’obra d’Auster. “Tot va començar amb un número equivocat…”.

El dibuixant i editor de còmics Art Spiegelman, autor del reconegudíssim Maus (Edicions Trilita), explica a Retrat d’un detectiu privat d’ulls vidriosos que estava cansat de trobar els “exemplars de Maus envoltats de llibres de fantasia i de manuals de jocs de rol”. Li calia trobar-hi solució i es plantejà, juntament amb un dels seus editors, contractar novel·listes per tal que proporcionessin guions a artistes gràfics. La proposta no va quallar fins fer-se amic d’Auster a les acaballes de la dècada del vuitanta, moment en què la secció de novel·la gràfica era encara un gueto a les llibreries. A partir de la col·laboració amb Auster i amb els il·lustradors David Mazzucchelli i Paul Karasik, Spiegelman publicà el 1994 la translació al còmic de Ciutat de vidre (Angle Editorial): un llibre d’un llibre. La novel·la gràfica agafa cos.

[3] El conte de Nadal de l’Auggie Wren / Smoke

“Si em convides a dinar, amic meu, t’explicaré el millor conte de Nadal que hagis sentit mai. I t’asseguro que fins a l’última paraula és veritat”. El dia de Nadal 1990, The New York Times va publicar el conte nadalenc Auggie Wren’s Christmas Story, escrit per Paul Auster. L’encàrrec del diari l’havia posat en un bon atzucac, ja que què en sabia ell de Nadal i dels contes nadalencs?, com escriure’l sense personatges ridículs, històries ensucrades i arguments embafadors? Les respostes li donaria l’Auggie Wren, un estanquer de Brooklyn. Però, tornant a les acaballes d’aquell Nadal del 1990, un cop ja publicat el conte, les coincidències i les casualitats portaren el cineasta Wayne Wang a comprar en un quiosc de San Francisco l’últim exemplar que quedava de The New York Times i a llegir-lo. El conte contenia els elements per a un bon guió cinematogràfic, va pensar Wang, però qui carai era aquell Paul Auster?. Cinc mesos més tard es coneixen i té l’oportunitat de plantejar-li tirar endavant un guió a partir del relat nadalenc, però Auster ho refusa, ja que estava escrivint Leviatan. Passen els mesos i les circumstàncies canvien: Wang està aconseguint finançament i a finals del 1991, un cop acabat Leviatan, Auster comença a escriure el guió de Smoke. Nous problemes financers aturen l’escriptura. Auster escriu ara Mr. Vértigo. Amb tot, el guió avança i una quarta versió és llegida per Robert Altman —director ell també de coincidències, casualitats, atzars i circumstàncies (Vidas cruzadas, 1993). Altman opina que la part final del guió fluixeja i Auster el torna a reescriure. Finalment, el rodatge de Smoke acabaà el desembre del 1994. Smoke —una de les millors pel·lícules dels noranta, guardonada a Berlín amb el Premi de la Crítica— explica la història dels destins creuats d’un novel·lista, un estanquer i un adolescent negre que ha perdut el pare mentre xerren i fumen a l’estanc de l’Auggie Wren —un extraordinari Harvey Keitel— a la cantonada del carrer Court, en ple centre de Brooklyn.

Smoke, un conte de Nadal: Paul Benjamin (William Hurt), un escriptor de cert èxit a qui un prestigiós diari li ha encarregat un conte de Nadal li confessa a Auggie, el seu amic estanquer, que està bloquejat. La resposta d’Auggie és esperançadora; ell coneix molts contes de Nadal i si el convida a dinar li n’explicarà un. L’escena comença un cop han acabat el dinar amb una reveladora pausa d’Auggie abans de començar el relat. El format és d’una gran senzillesa. Sense més atrezzo que la taula i un quasi imperceptible zoom de càmera, Keitel s’agafa el seu temps per explicar-nos el conte. Amb un portentós repertori de mirades, petits gestos, somriures i subtils moviments acaba hipnotitzant-nos sense caure mai en l’artifici, i el que haguessin pogut ser deu minuts soporífers, esdevenen una escena inoblidable, deliciosament addictiva. Keitel, en una dramatització interpretada sense cap protecció, ens captiva. La càmera gairebé no es mou un cop començat el relat, tan sols un lent zoom que es va tancant a mesura que el relat esdevé més íntim i emocionant, fins a només veure a la pantalla els moviments dels llavis del narrador. De nou Auggie queda en silenci fixant la mirada en en Paul, mentre flueix l’essència del que ha relatat davant seu, davant del seu amic i davant dels espectadors com un regal nadalenc càlid i meravellós. En Paul, però, posa en dubte la veracitat de la història considerant que no és més que el que és, un mer conte. Auggie es fa el sorprès, es miren i Keitel-Auggie posa cara de fingir que no l’entén per a continuació fer un somriure maliciós que ens permet intuir que en Paul té raó. Aquest somriure i el silenci que l’acompanya és el millor moment de la pel·lícula i un dels millors del cinema. Les petites pauses, el somriure de Harvey Keitel d’una complicitat profunda i insondable, els silencis de William Hurt, la mirada dels seus ulls que la càmera ens ofereix també en un primer pla i el contingut del conte són, segurament, la raó de l’existència de Smoke i la seva permanència en la memòria. (El conte de Nadal de l’Auggie Wren, amb il·lustracions de Santi Sallés, Angle Editorial / El cuento de Navidad de Auggie Wren, amb dibuixos de la il·lustradora argentina Isol, Editorial Planeta). (Smoke & Blue in the face, amb pròleg de Wayne Wang, Editorial Anagrama).

[4] La memòria del Leviatan

Tenia dues edicions diferents de Leviatan, una amb enquadernació cartoné de la col·lecció Narrativa de Hoy de l’editorial Bruguera i l’altra de la col·lecció Panorama de Narrativas de l’editorial Anagrama. Ja no en tinc cap de les dues. El seu lloc ara l’ocupa una primera edició, indubtablement més fràgil, de la col·lecció Compactos, també d’Anagrama. Algun dia he de cercar-les en els catàlegs d’exemplars antics, descatalogats i llibres de segona mà. De les dues, la segona no sé on ha anat a parar. Em passa amb pocs llibres; maniàtic com soc, encara recordo, tot i que han passat més de trenta anys, a qui vaig deixar un llibre d’en McLuhan. La primera, la de l’enquadernació amb cartoné, la vaig regalar a un amic. De què en feia de dues edicions si cada cop que rellegia la biografia d’en Benjamin Sachs me’l recordava? Vàrem quedar per fer un cafè. A ell li agrada, a mi no se’m posa bé. Els dos fumàvem, ara cap dels dos. L’expressió de la cara en desembolicar el paper i descobrir el llibre de l’Auster era premonitòria, però no vaig saber llegir-la. Coneixia el llibre, no l’havia llegit i l’Auster i el seu món no l’apassionaven, precisament. Educadament, em va donar les gràcies i es va acabar el poc cafè que encara li quedava a la tassa. Passats uns dies coincidírem pel carrer. L’expressió ara era clarament delatadora: què m’havia pensat de regalar-li aquell llibre?, què l’insinuava?, no només no li havia agradat sinó que… A la memòria del meu Leviatan sempre s’hi refugiarà aquesta petita anècdota. Des de la primera lectura, a primers dels noranta, la manera de narrar, de construir la ficció, l’autoficció, formen part dels meus gustos literaris. Un joc austerià entre apropiacions i impostures: el personatge de Maria és una apropiació d’episodis de la vida de l’artista francesa Sophie Calle; com a rèplica, Calle li va proposar repetir el joc, però invertint-lo, creant un nou personatge que ella mateixa encarnaria. La creació d’Auster i la crònica de la vida real del personatge de ficció per part de Calle s’expliquen al llibre Gotham Handbook. Nueva York: instrucciones de uso (El juego del otro, Errata Naturae, 2010). Leviatan és el meu Auster?, possiblement no, però sí que és un dels meus Auster, tal com Sunset Park —un extraordinari retrat generacional— o Bogeries de Brooklyn —l’atzar, les complicitats i el sentit de la vida.

[5] L’atzar, les coincidències i les casualitats. El quadern vermell

El cuaderno rojo (Editorial Anagrama / Experiments amb la veritat, Edicions 62) és una recopilació d’històries mínimes, suposadament reals, que connecten persones a través del temps i de l’espai: algú arriba en el moment just quan els amics estan desesperats de gana, té un conegut que quan puja amb ell al cotxe sempre se li rebenta una roda, en un país estranger coneix algú que és el veí de la seva germana, anys després de la publicació de Ciutat de vidre algú marca per error el número de casa seva a Brooklyn i demana pel senyor Quinn… L’atzar, les coincidències i les casualitats: Auster. L’edició d’Anagrama compta amb la traducció i el pròleg de l’excel·lent poeta, novel·lista i traductor granadí Justo Navarro (Petit París, Editorial Anagrama). En el pròleg, un traductor-escriptor escriu sobre com un escriptor que també és traductor ha esdevingut novel·lista i caçador de coincidències.

“A finales del siglo XX el joven Montano…” (El mal de Montano, Enrique Vila-Matas, Seix Barral) rep la visita del seu pare a la casa de Nantes on viu. Montano, qui acaba de publicar una novel·la sobre els escriptors que han deixat d’escriure i ha acabat àgraf perdut, li recomana la lectura de la novel·la Prosa de la frontera propia, de Julio Arward. El pare comença la lectura i Arward el sorprèn tot i no refiar-se’n, ja que sempre ha opinat que juga a ser el doble del novel·lista Justo Navarro. És un bon llibre, opina, potser no és el doble del novel·lista granadí, reconeix. Llegint-lo, recorda que un dia va sentir dir a Julio Arward a la ràdio quelcom que sovint ha fet passar com a propi: “Hay coincidencias y casualidades con las que te mueres de risa y hay coincidencias y casualidades con las que te mueres”. Les aventures de Cosme Badia i del seu cosí germà, el qual a més de dir-se igual és el seu viu retrat, relatades a la novel·la de Julio Arward, el porten a recordar una entrevista que havia fet a en Justo Navarro, però que en realitat s’havia fet ell a si mateix, de la mateixa manera que ell s’havia fet una entrevista a si mateix i l’havia signada en Justo Navarro… El doble i el doble del doble. Tot pensant en coincidències i casualitats recordo que vaig llegir un relat de l’escriptor i també traductor mexicà Sergio Pitol titulat El oscuro hermano gemelo a la revista Vuelta (Vuelta la va crear el poeta Octavio Paz el 1976, el mateix any que Auster publica el poemari Wall Writing —“Mi manera de aproximarme al lenguaje es la propia de un poeta, no se diferencia en nada a la actitud que tenía cuando escribía poesía”—) en el qual a partir del pròleg de Justo Navarro a El cuaderno rojo relata la construcció del món dels novel·listes: “Escribir es hacerse pasar por otro”, escriu Pitol essent el doble del que havia escrit Navarro. Sergio Pitol dedica El oscuro hermano gemelo a Enrique Vila-Matas, l’escriptor de l’inexistent Julio Arward i amic d’Auster amb qui un dia d’octubre camina sota un cel gris de gel trepitjant neu pel Park Slope, a Brooklyn.

Escriu Justo Navarro al pròleg: “Gracias al azar Paul Auster encontró la música del azar… Pero el idioma del azar es también el idioma de la fragilidad: hay coincidencias y casualidades con las que te mueres de risa y hay coincidencias y casualidades con las que te mueres… Recordar que las personas son terriblemente frágiles es una obligación moral: Paul Auster dice que es cazador de coincidencias por obligación moral”.

Joan Serra Capallera