Ara fa un any que es va inaugurar la llibreria Isop, i algunes persones que hi entren encara es pregunten què significa el nom que la identifica. Doncs, sí: Isop és l’autor grec que va viure entre els segles VII i VI abans de Crist i que va escriure –o se li atribueixen– faules tan conegudes com “La cigala i la formiga”, “La tortuga i la llebre” o “La guineu i els raïms”.

Posar a una llibreria el nom d’un escriptor és una pràctica freqüent a tot el món. Recordem només la llibreria Dante & Descartes, a Nàpols; la Kafka, a Buenos Aires, o la mítica Shakespeare and Company, a París… i a Olot: a la segona meitat dels anys noranta a la cantonada del carrer Esteve Vilanova i el passeig de Barcelona hi va haver una llibreria amb aquest nom regentada pel metge Pere Masmitjà.

A Espanya, l’escriptor més representat en el nom de les llibreries és segurament Miguel de Cervantes. N’hi ha a diverses ciutats castellanes (Segòvia, Mondéjar…), tot i que algunes van desapareixent. Quan fa quatre anys vaig tornar a Salamanca, la històrica llibreria Cervantes, que havia visitat algunes vegades als anys vuitanta, ja havia tancat les portes; afortunadament, la Víctor Jara continua amb bona salut en aquesta ciutat. Avui, les llibreries més actives amb el nom de l’autor del Quixot són a Oviedo i Madrid (en aquest cas, Cervantes y compañía).

La relació de llibreries espanyoles que duen nom d’escriptor és àmplia. Per citar-ne només algunes de les més conegudes: Rafael Alberti (Madrid), Campoamor (Oviedo), Ramon Llull (València), Lorca (Màlaga), Antonio Machado (Madrid; fins a l’any 2004 n’hi havia hagut una altra a Sevilla, famosa perquè el dirigent socialista Alfonso Guerra n’era un dels propietaris), Pérez Galdós (Madrid), Petrarca (Valladolid), Juan Rulfo (Madrid), Tagore (Sevilla)… Potser una de les apostes nominals més arriscades és la de la llibreria Pynchon & Co, a Alacant, dedicada a Thomas Pynchon, aquest escriptor nord-americà de culte gairebé tan enigmàtic i esmunyedís com Salinger. I una menció especial mereix la llibreria de Badajoz Tusitala, el nom amb el qual els indígenes de l’illa de Samoa coneixien Robert Louis Stevenson.

A Catalunya, la nòmina d’escriptors que apareixen als rètols de les llibreries és menor: a Barcelona, la llibreria Calders, la llibreria Byron (inaugurada el 2020) i la llibreria Sendak, en honor de l’escriptor i il·lustrador Maurice Sendak, l’autor d’Allà on viuen els monstres. A Vic, el propietari de Foster & Wallace, Toni Ferron, amant dels noms dobles d’algunes llibreries angleses, va dubtar entre el seu amor per David Foster Wallace i Bouvard i Pécuchet. Va perdre Flaubert.

Altres llibreries han optat per posar-se el nom d’una obra literària. Els exemples són nombrosos: La montaña mágica (Mann), a Cartagena; Bomarzo (Mújica Laínez), a Jerez de la Frontera; Hiperión (Hölderlin), El Buscón (Quevedo), Blanquerna (Ramon Llull) i Estudio en escarlata (Conan Doyle), a Madrid; La Regenta (Clarín), a Oviedo; Luces de Bohemia (Valle Inclán), a Saragossa; Rayuela (Cortázar) i Yerma (García Lorca), a Sevilla. I a Catalunya: Fahrenheit 451 (Bradbury), On the Road (Kerouac), Casa Usher (Poe) i El petit príncep (Saint-Exupéry), a Barcelona, i Galatea (Ovidi), a Reus. A Olot va existir efímerament la llibreria L’odissea (Homer), al carrer de Sant Ferriol.

I encara hi hauria un tercer grup, format per llibreries amb noms de personatges o elements d’obres literàries. Hi tenim El agente secreto, l’espia de la novel·la de Joseph Conrad, a Úbeda; Bartleby, l’escrivent del relat de Melville (ja sabeu: ‘Preferiria no fer-ho’), a València; Strogoff, el correu del tsar de la novel·la de Jules Verne, a la Garriga; Pascual Duarte, el patriarca de la família més coneguda de Camilo José Cela, a Càceres; Robinson, el personatge de la novel·la de Defoe, a Madrid; El gato de Cheshire, que apareix als relats d’Alícia de Lewis Carroll, a Saragossa; Antígona, l’heroïna tràgica de Sòfocles, també a Saragossa; Ulyssus, el personatge errant d’Homer, a Girona, etc. etc. I tres postil·les amb noms curiosos: a Santiago de Compostel·la i a Pontevedra hi ha la llibreria Cronopios, el nom d’aquelles criatures imaginades per Julio Cortázar; a Cerdanyola del Vallès, la llibreria Lilliput, l’illa fictícia on transcorre la primera part d’Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, i a Barcelona, al barri de Gràcia, fins al 2015 va resistir l’acollidora Pequod, el nom del vaixell balener que volia encalçar Moby Dick.

Ara, si em deixeu triar un nom de llibreria relacionat amb la literatura, no en tindria cap dubte: Atticus Finch, l’advocat que protagonitza la novel·la Matar un rossinyol, de Harper Lee. No he estat mai en aquesta llibreria de Madrid, ni podré ser-hi, perquè, malauradament, va desaparèixer fa pocs anys. M’és igual: escriure ‘Atticus Finch’ és evocar immediatament la imatge plena de tendresa de Gregory Peck al porxo de casa seva agafant pel braç la petita Scout o activar les delicades notes de la partitura d’Elmer Bernstein. Una novel·la i una pel·lícula meravelloses.

Isop