La tria de Tena Busquets

La Llibreria Isop acull des d’aquest octubre la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.
Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

 

La segona convidada -que ocuparà l’aparador durant el mes de novembre- serà la Tena Busquets, gestora cultural:

Hi ha llibres que es queden a prop un cop els llegeixes, que no se’n van a les lleixes. D’aquests, n’hi ha que seran rellegits moltes vegades o fullejats sovint. N’hi ha, en canvi, que seguiran tancats per sempre més, guardant el record d’una experiència colpidora.

N’he triat uns quants d’aquests que s’han quedat a prop meu i me’n faltarien encara uns quants per a fer la meva cartografia lectora. I tampoc seria ben bé completa, perquè espero poder-n’hi afegir encara molts més. Com va dir algú que no recordo, més llibres, més lliures!

 

        1. La nit de l’esvàstica, de Katharine Burdekin. Katharine Burdekin va escriure aquesta distopia antiimperialista i antifeixista el 1937 anticipant-se a una Segona Guerra Mundial. És un text fonamental per a la ficció especulativa i una denúncia desacomplexada del vincle indissociable entre el masclisme i l’extrema dreta. Així mateix, va avançar-se a autors com George Orwell o Margaret Atwood i alerta sobre els perills de la destrucció de la memòria històrica, del control social i de la segregació o de les conseqüències del feixisme i l’autoritarisme.
        2. El nom del món és bosc, de Ursula K. Le Guin. És una mirada furiosa cap a les pràctiques colonialistes, bèl·liques i extractives de l’ésser humà a la Terra. L’obra és una defensa de la natura amb una intensa crítica cap a la destrucció no només de l’entorn sinó d’altres cultures. Aquesta denúncia anticolonialista, ecologista, antimilitarista i feminista és més necessària que mai.
        3. Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal. Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. En ell hi conviuen formes poètiques populars i clàssiques alhora, i imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’ entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.
        4. Mu, d’Hugo Pratt. Corto Maltés posa rumb al cor del Carib a la recerca del llegendari continent perdut de Mû. L’acompanyen Levi Columbia, Tristán Bantam, Boca Dorada i el mateix Rasputín. Una vegada allí, atracarà als voltants d’una illa misteriosa i es veurà empès a l’interior d’un estrany laberint on haurà de superar les proves més insòlites.
        5. Ígur Neblí, de Miquel de Palol. Un llibre que, amb lucidesa i exactitud de rellotger, construeix un món fictici des del qual revelar els paranys i els secrets del nostre món. Igur Neblí, heroi cavalleresc alhora atàvic i postmodern, descobrirà les fosques estratègies de l’Estat sota les intrigues de La Muta, i recorrerà l’hermètic i vertiginós Laberint de Gorhgró participant en una sinistra al·legoria del Poder i dels seus inextricables instruments de manipulació de la informació, de pressió de l’individu, de despersonalització i d’angoixa.
        6. Em dic Vermell, d’Orhan Pamuk. Viatgem fins al segle XVI, una època d’esplendor i decadència de l’Imperi Turc. El sultà vol quedar immortalitzat en un retrat, però la llei islàmica ho prohibeix. La temptació guanya i quatre artistes treballaran en secret per elaborar un llibre ple d’imatges que no s’havien pintat mai abans. Fins que un dels artistes desapareix. «Ara sóc mort, sóc un cadàver al fons d’un pou.» El Mestre Elegant, il·lustrador de miniatures de gran fama, clama venjança des del seu cos sense vida i fa una severa advertència: «Darrere la meva mort hi ha una conspiració repugnant contra la nostra religió, les nostres tradicions i la manera com veiem el món».
        7. La sang de les promeses, de Wajdi Mouawad. Identitat, exili, desarrelament, memòria, recerca dels orígens, responsabilitat i violència marquen amb ferro roent l’obra de Mouawad. La sang de les promeses ens parla de l’instant en què ens adonem que aquell sentiment sobre el qual ens hem construït és una mentida. I ens demana què som, quant d’horror som capaços de patir i infligir, i si hi ha esperança malgrat el dolor. La sang de les promeses ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.
        8. L’últim samurai, de Helen DeWitt. Ludo és un nen prodigi: als sis anys va aprendre grec per a poder llegir L’odissea i francès per a entendre Tintín. La seva mare, Sibylla, també és una jove devastadorament intel·ligent que va veure com la seva vida feia un tomb en quedar-se embarassada en el moment menys pensat. Atrapada en un treball amb el qual amb prou feines arriba a final de mes, educa sola al seu fill i intenta satisfer el seu intel·lecte voraç. Davant l’absència d’un model masculí per a Ludo, Sibylla recorre a la pel·lícula de Akira Kurosawa, Els set samurais. Després de veure-la infinites vegades, els dos han absorbit les seves lliçons i el petit, mogut per la virtut d’aquests guerrers, decideix buscar al seu pare. Ludo emprèn una aventura secreta per Londres i s’acosta a set homes per a posar a prova el seu valor i intel·lecte. Cada trobada serà una lliçó, un pas cap a l’edat adulta, una porta oberta a descobrir que alguns camins només poden recórrer-se en solitud. La perícia d’aquest petit geni revela una inesperada dimensió de l’amor en una història d’una profunditat emocional única.
        9. Obreda, de Perejaume. Obreda de Perejaume és un recull de poemes amb textos en vers i en prosa publicat el 2003. Perejaume és un dels artistes de més renom del país i amb intervencions arreu del món.
        10. Moi!, d’Hubert Ben Kemoun i Ronan Badel. L’obra ret un homenatge sense fi a la lectura i als llibres. Gràcies a ells, els nens s’encarnen en personatges, viuen aventures extraordinàries, descobreixen sense parar noves coses. Els dibuixos magistrals excavaven detalls presos de tots els registres de contes. Els trets infantils dels personatges donen solidesa, moviment i una sospita d’impertinència, sobre un fons de decoració pintat i molt estudiat.