La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

Ens encaminem cap a l’estiu amb la tria d’en Carles Congost, artista visual:

Les circumstàncies que envolten la història del pop són l’eix principal del meu treball com a artista visual. M’interessen, sobretot, aquells músics i autors que comparteixen una visió expandida de la música i entenen el pop com un fenomen social i cultural de primera línia, lluny d’encasellaments forçats i prejudicis. Aquest és un recull de llibres representatius d’aquesta particular sensibilitat, la qual fomenta tant el pensament reflexiu com la posada en pràctica d’un tipus de pop autoconscient i metareferencial; desmitificador, per naturalesa, i apassionant, gairebé sempre.

1. Like Punk Never Happened, de Brian McCloskey. Un relat controvertit i honest de My Life On The Road With Rock Group, una història resumida del pop del 79 al 85 i una anàlisi seriosa de tot plegat. Analitza la segona invasió britànica de la música rock, descriu com el pop va substituir ràpidament el punk i descriu l’auge de Culture Club.

2. Pet Shop Boys, literalmente, de Chris Heath. 1989. Els Pet Shop Boys —l’elegant i carismàtic Neil Tennant (veu) i l’esquiu Chris Lowe (teclats)—, potser el duo més brillant del pop britànic dels vuitanta, que fins el moment havia llançat hits eterns com West End Girls, Optu, Own Devices o Domino Dancing i quatre àlbums que havien arrasat a les llistes d’èxits, per fi es decidien a emprendre la que seria la seva primera gira internacional. El resultat va ser Pet Shop Boys, literalmente, publicat originalment el 1990 i recentment reeditat i ampliat, un clàssic de la literatura musical que ens mostra amb humor i sense filtres la vida dels dos genis del pop. A més de les peripècies esdevingudes durant la gira, Heath ens revela la singular personalitat —de vegades altiva, de vegades prosaica— de Tennant/Lowe i la del seu seguici peculiar d’acompanyants per compondre un fresc inoblidable del moment àlgid d’un dels grups més influents de tots els temps.

3. The KLF: Caos y magia. La banda que quemó un millón de libras, de John Higgs. Bill Drummond i Jimmy Cauty, sota diversos àlies, van aconseguir el somni de qualsevol grup decent: divertir i divertir-se, fer cançons memorables i vendre un molts discs. Tot això barrejant caos i humor i sense locals d’assaig, sense gires ni haver de gravar tercers discs. Van publicar discs de hip-hop jocós amb accent escocès i després els van haver de cremar. Van aconseguir vendre un milió de còpies amb una cançó feta per un cotxe, van arribar al número 1 i després ens ho van refregar escrivint un manual sobre com aconseguir un número u. Van convidar a cantar en cançons seves a Gary Glitter i Tammy Wynette. Van fer i refer fins a l’extenuació tres cançons fins que les van convertir en èxits mundials. Van inventar el chill out però en comptes de malbaratar els diners a Eivissa se’n van anar a una petita illa d’Escòcia i van calar foc a un milió de lliures.

4. Yeah! Yeah! Yeah! (la historia del pop moderno), de Bob Stanley. Tan divertit de criticar com de citar, Yeah! explora les arrels de la música pop a través del naixement del rock, soul, R&B, punk, hip hop, indie, house i techno, englobant cançons, grups, escenaris i estils des del Rock around the Clock de Bill Haley i The Comets, fins al primer megahit de Beyoncé. Treballant amb una definició àmplia de pop (que inclou country, metall, disco, Dylan, skyffle i glam), separa les connexions i les tensions que donen vida als rànquings i defensa que són una part vital de la nostra història. Yeah! és la més gran i més eclèctica de les gramoles feta llibre, una guia per a la banda sonora de les nostres vides, i un regal per a qualsevol que hagi al·lucinat amb les primeres notes d’una cançó pop.

5. Iggy Pop. Life Class, de Jeremy Deller. A Iggy Pop Life Class, l’artista guanyador del Premi Turner Jeremy Deller va utilitzar la classe tradicional de dibuix al natural per organitzar un esdeveniment performatiu amb Iggy Pop com a model i subjecte. L’exposició presenta els dibuixos resultants juntament amb obres de les nostres col·leccions històriques, escollides per Deller, que representen el cos masculí, examinant les representacions canviants de la masculinitat al llarg de la història. Els cinquanta-tres dibuixos inclosos a l’exposició van ser creats el 21 de febrer de 2016, durant una classe d’un dia de dibuix al natural, utilitzant Iggy Pop com a model inesperat. La classe es va impartir a la New York Academy of Art i va incloure vint-i-dos artistes procedents de diverses comunitats de la ciutat de Nova York, d’edats compreses entre els 19 i els 80 anys, amb diferents orígens i nivells d’educació i experiència.

6. One Hundred Lyrics and a Poem, de Neil Tennant. Al llarg d’una carrera que abasta quatre dècades i tretze àlbums d’estudi amb els Pet Shop Boys, Neil Tennant ha demostrat constantment ser un dels lletristes contemporanis més elegants i amb estil. Ordenat alfabèticament, Cent Lletres i un Poema presenta una visió general dels seus considerables èxits com a cronista del romanç modern, les ruptures, les aspiracions, els canvis d’actitud, la història, la política, el dolor. El paisatge de les lletres de Tennant és recognosciblement de caràcter britànic: contingut i preocupat pel mundà, ocasionalment satíric, però també anhelant evasió i alliberament teatral. Sovint sorprenentment revelador, aquest volum està contextualitzat per un comentari personal sobre cada lletra i una introducció de l’autor que ofereix una visió fascinant del procés i la gènesi de l’escriptura. Exuberants, discretes, festives i elegíaques, les lletres de Neil Tennant són un document del nostre temps.

7. Una luz abrasadora, el sol y todo lo demás. Joy Division: La historia oral, de Jon Savage. La biografia definitiva d’Ian Curtis i Joy Division, al 40è aniversari de la fi de la mítica banda. Amb una breu carrera que va incloure dos àlbums i diversos concerts llegendaris, Joy Division es va convertir en la banda alternativa més reeixida i interessant de la seva generació. La formació tenia al seu ADN l’esperit de la transformació social i física que flotava als setanta sobre un Manchester malparat, als inicis del thatcherisme. Protagonistes del post-punk i predecessors de gèneres com l’indie rock, la promesa va quedar truncada quan el seu líder, Ian Curtis, es va treure la vida abans d’iniciar una gira pels Estats Units. Aquest llibre és la crònica de com una banda va ressuscitar una ciutat, de com es van reunir els seus talents descomunals en unes circumstàncies tan atzaroses com extraordinàries, i de com la seva música va transformar tota una generació de fans, artistes i músics. També és un relat sobre uns joves que, armats amb guitarres elèctriques i bon gust literari, van canviar el món amb quatre acords i temes de tres minuts i mig. I és també una història sobre com la malaltia i els dimonis interiors van aconseguir arrabassar al món un cantant i líder sorprenent, de qualitats xamàniques, un lletrista d’alt voltatge poètic, un veritable visionari.

8. Buen pop, mal pop. Un inventario, de Jarvis Cocker. Després de molts anys de posposar la tasca, Jarvis Cocker es decideix finalment a revisar els objectes personals que conserva amuntegats en unes golfes londinenques, per decidir quins ha de llençar i quins conservar. El resultat d’aquest inventari és Buen pop, mal pop, un entranyable, lúcid i molt divertit relat d’una de les trajectòries musicals i artístiques més importants de les darreres dècades. Cocker utilitza els objectes que van marcar la seva vida com a referents per explicar la història d’un noi tímid,  estrany, que des de l’adolescència tenia llibretes on apuntava quin seria el vestuari de la seva futura banda, de nom Pulp, i de com va posar en marxa amb gran tenacitat el pla per plasmar en la música i l’art un immens impuls creatiu. Entre moltes altres coses, és una oda a la creativitat i al poder de la música i de la cultura pop en general, com una de les principals forces culturals del món contemporani. I és també el recompte íntim i personal d’una vida musical que ha tocat i posat a ballar milions de persones de llarg a llarg del món.

9. Superestrella de las calles: Un año con Lawrence, de Will Hodgkinson. Lawrence és el millor exemple de l’estrella del pop que mai no va arribar a triomfar, amb els seus somnis de glòria frustrats durant les darreres cinc dècades per culpa de la mala sort, encara que també per una bona dosi d’autosabotatge. Als seixanta-un anys s’embarca en una nova missió: escapar de la pobresa, l’oblit i la humiliació dels nens que se’n riuen a la parada de l’autobús component un gran èxit. El 1980, Lawrence va formar Felt, que va publicar deu àlbums i deu singles d’un pop preciosista abans de separar-se, deu anys després. El 1991, Lawrence va donar un canvi de rumb total i es va reinventar amb el grup de pop electrònic Denim. El 1997, la cançó «Summer Smash» —que podria traduir-se com a «èxit estiuenc» però també com a «estiu fet trossos»— es va convertir en el single de la setmana de Ràdio 1 i semblava que seria un èxit rotund. Tot i això, la mort de Lady Di en un accident de cotxe a París va propiciar que la discogràfica destruís totes les còpies del disc per respecte a la princesa de Gal·les. Per a Lawrence, va suposar l’enèsim fracàs i va desembocar en una depressió de cavall, l’addicció a l’heroïna i el desnonament. Malgrat tot, mai no es va rendir. Un retrat enlluernador i emocionant d’aquest geni boig en un periple a través dels carrers de Londres mentre Lawrence reconstrueix la seva vida —o el que en queda— mentre emergeix amb força una pregunta urgent: val la pena sacrificar-ho tot —família, relacions, salut, seny— per l’art?

10. Yo no quería ser Miqui Puig. Cronología sentimental de un cantante de amor, de Miqui Puig. Jo no volia perdre el cap per amor; i ho vaig fer diverses vegades. Jo volia tenir una casa a Les Landas; i visc de lloguer. Jo imaginava cançons amb arranjaments perfectes i vaig crear Los Sencillos. Enregistrem Bonito es. Va ser un gran hit. Encara avui es balla.
Jo vaig cantar amb Jeanette.
Jo no volia que em diguéssiu gras.
Jo no volia sortir a la televisió; i ho vaig fer. Se’m donava bé; però m’agrada més la ràdio.
Vaig despertar en sofàs aliens, dels quals alguns amics no van despertar mai.
Vaig beure i esnifar sobre taules de vidre, però també vaig posar la banda sonora a unes quantes vides.
Jo no volia tenir por.
Jo només volia ballar fins a morir.
Vaig perdre amants i ulleres i avions. Vaig guanyar favorites i discs; també fracassos.
Em van dir que no era prou indie per a ells. I ara tenen una paga del partit.
Jo no volia ser Miqui Puig; però ho vaig ser.
Ho sóc.
Encara que de vegades faci mal.