La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

Aquest 2025 el tancarà als nostres aparadors l’arxivera Anna Bonfill:

De l’oblit i la memòria. Les cartes, els diaris personals, les cintes de casset, les fotografies, els testimonis orals i els records assentats en qualsevol suport documental són capaços de dibuixar petites històries humanes i alhora recuperar el temps passat. Algunes narracions, rigorosament documentades, m’han transportat a mons desapareguts, a realitats silenciades i a històries de ficció que recreen la vida dels oblidats, els desvalguts, els desarrelats, els oprimits… la vida dels altres i la nostra.

1. La lluvia antes de caer, de Jonathan Coe. Rosamond ha mort. Tenia setanta-tres anys, patia del cor i s’havia negat a operar-se. Després de l’enterrament, el testament. Rosamond mai es va casar ni va tenir fills, i la seva herència haurà de repartir-se entre Gill i David, els fills de la seva germana, i Imogen, una gairebé desconeguda, que Gill va veure una vegada, fa més de vint anys, en una reunió familiar. Era una nena rossa i cega de set anys, estranya i encantadora, que va seduir a tots els convidats. Rosamond, amb la minuciosa descripció de vint fotografies, explica una història de mares i filles que va des dels anys quaranta fins al present, tres generacions de dones lligades pel desig, la culpa, la crueltat, l’ambivalència dels seus afectes…

2. La història dels avis que no vaig tenir, d’Ivan Jablonka. Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques… De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust.

3. Calle Este-Oeste, de Philippe Sands. A les pàgines d’aquest llibre excepcional s’entreteixeixen dos fils: d’una banda, el rescat de la història de l’avi matern de l’autor a partir d’un viatge d’aquest per a donar una conferència a la ciutat de Lviv, que va ser polonesa i actualment forma part d’Ucraïna. Per l’altre, la peripècia de dos advocats jueus i un acusat alemany en el judici de Nuremberg, les vides del qual també conflueixen en aquesta ciutat envaïda pels nazis. Els dos jueus van estudiar allà i van salvar les seves vides perquè van emigrar a temps –un a Anglaterra, l’altre als Estats Units–, i l’acusat –també brillant advocat i assessor jurídic de Hitler– va ser governador durant l’ocupació.

4. El olor del bosque, d’Hélène Gestern. La vida de Élisabeth Bathori, historiadora de la fotografia, canvia abruptament quan Alix, de vuitanta-nou anys, li confia les cartes del seu oncle Alban de Willecot, escrites des del front durant la Primera Guerra Mundial, i dirigides al seu amic, el famós poeta Anatole Massis. Al costat de les cartes, la seva recerca la porta a descobrir un diari en clau i un àlbum amb fotografies. Un veritable tresor per a la seva carrera professional. Però no només això. Gràcies a l’enigma d’aquestes vides alienes, l’esforç per recrear el temps en el qual Alban i els seus éssers estimats encara podien esperar i abraçar-se, estimar i somiar, suposa per a Élisabeth, que reprèn el seu treball després de llargs mesos de dol, una oportunitat per a tornar a visitar les ombres del seu propi passat i recordar que continua viva. Aquesta herència memorialística està acompanyada per un altre llegat: una acollidora casa al camp enmig de França.

5. La noia amb la Leica, d’Helena Janeczek. L’1 d’agost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. Es la comitiva fúnebre per Gerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotógrafa caiguda en un camp de batalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, está desfet: junts, havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se n’havien anat a la guerra d’Espanya. Entre els assistents s’hi troben altres amics que coneixien Gerda des de molt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, peró la seva joia de viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. N’hi ha prou amb una trucada per desencadenar els records. Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en una época especialment convulsa cristal·litzen la joventut, l’alegria de viure, el talent i el compromís en un temps de crisi económica, d’ascens del nazisme, de persecució i de guerra.

6. L’home de la bata vermella, de Julian Barnes. L’estiu de 1885, tres francesos -un príncep, un comte i un metge- van viatjar a Londres per amarar-se de cultura anglesa. El metge, Samuel Pozzi, era un ginecòleg pioner i lliurepensador que atenia dames de l’alta societat i duia una vida privada massa coneguda, i massa escandalosa. Quatre anys abans John Singer Sargent n’havia pintat un retrat extraordinari. La fascinant vida de Pozzi, «l’home de la bata vermella», va coincidir de ple amb la Belle Époque, quan les classes benestants competien en glamur, ostentació i, sovint, extravagància a la recerca del plaer, la bellesa o el reconeixement social. Llavors París era una festa, un formiguer d’artistes, escriptors i intel·lectuals que maldaven per destacar.

7. Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls. Entre l’infern i la glòria és una novel·la que narra la vida i l’obra d’un dels primers escriptors catalans de tots els temps, Jacint Verdaguer, a la segona meitat del segle XIX. L’autor hi retrata una vida que per al seu protagonista va ser un infern i alhora un doble procés d’ascensió a la glòria: la glòria terrenal del poeta i la glòria celestial a què aspirava el sacerdot. és la història d’un geni de tarannà torturat, sempre insatisfet, resolut, capaç de passar de la submissió absoluta a l’Església a la rebel·lió contra el seu bisbe quan cau en desgràcia i el seu entorn natural el catalanisme regionalista se li gira en contra. La novel·la se centra en els últims dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi, un curt període en el qual es reprodueix la lluita encesa entre dos grups d’amics els de la Lliga i els republicans per influir en les decisions del poeta. En el reducte clos de la Vil·la Joana de Vallvidrera i enmig de grans tensions, sobresurten les figures de la família que el cuida, les visites que rep, els metges que el tracten, dos cosins intrigants que actuen rere les bambolines, i també el personatge d’en Pep, el soldat sanitari que l’assisteix, l’únic cor net en aquell microcosmos asfixiant.

8. Ruta d’escapada, de Philippe Sands. Juliol de 1949. Un home amb una afecció hepàtica greu ingressa en un hospital de Roma. L’hi han dut uns monjos i s’hi registra amb el nom de Reinhardt, una identitat falsa. El visiten un bisbe, un metge i una dama prussiana. El pacient mor i la dama prussiana envia una carta a la família. El veritable nom del malalt misteriós és Otto Wächter, i la carta arribarà a la seva dona, la Charlotte, i després passarà als seus fills. És el fill petit, en Horst, qui dirà anys després a l’autor d’aquest llibre que no és cert que el seu pare morís d’una malaltia. Què és veritat? I sobretot: qui era Otto Wächter?

9. L’última colònia, de Philippe Sands. El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal.

10. Carrer Londres 38, de Philippe Sands. Philippe Sands explora en aquest relat la relació entre Augusto Pinochet i Walther Rauff, oficial de les SS alemanyes. Arran de la detenció del dictador xilè a Londres el 1998, Sands va poder participar en un dels casos penals internacionals més importants des dels judicis de Nuremberg. Anys després, va trobar una missiva escrita per un antic líder nazi: Walther Rauff. L’autor de la carta, creador de les camionetes amb cambra de gas, aconsellava un vell camarada sobre com fugir de les autoritats en plena postguerra. Perseguit per crims contra la humanitat i genocidi, el jerarca havia aconseguit traslladar-se a Xile. A Philippe Sands no se li va ocórrer mai que hi pogués haver alguna connexió entre Rauff i Pinochet, però les seves vides havien estat profundament entrellaçades.