“Siempre sueño con laberintos…”
Jorge Luis Borges (Siete noches, Alianza Editorial)

El 2010, Frédérique Audoin-Rouzeau, filla de l’escriptor surrealista amic d’André Breton Philippe Audoin, publica un petit al·legat ecologista que amb els anys esdevé un text clau de l’esquerra antisistema europea. Vuit anys més tard, l’autora del petit text s’assabenta que està previst que es llegeixi a l’acte inaugural de la Conferència de les Parts sobre el Canvi Climàtic (COP24) i decideix ampliar-lo. El resultat va ser l’assaig L’humanité en péril: virons de bord, toute, traduït a l’espanyol per l’Editorial Siruela amb el títol La humanidad en peligro: un manifiesto (Siruela, 2020). La COP24 es va celebrar a finals del 2018 a Katowice (Polònia); és l’any del parlament de Greta Thunberg i del lema “per què no vares fer res quan encara hi havia temps per actuar?”. Un any abans, un nou llibre de l’inspector Adamsberg de Fred Vargas: Quan surt la reclusa (Amsterdam Llibres, 2018). Després, sis anys fins a la publicació d’un nou cas: SOBRE LA LLOSA (Amsterdam Llibres, 2023). Un llarg silenci? Vaig llegir-li, en una de les poquíssimes entrevistes que va concedir, el motiu de la llarga espera: no havia deixat d’escriure i publicar; senzillament, no era el moment per a Adamsberg, no en tenia ganes. Les circumstàncies històriques la portaven a un altre compromís: usar el reclam de Fred Vargas per a convertir-se en activista de l’esquerra ecologista.

La zooarqueòloga i historiadora Frédérique Audoin-Rouzeau, de pseudònim Fred Vargas, és de la generació de finals dels cinquanta, aquells per a qui els seixanta ens enganxava de petits i els setanta ens esclataven en plena construcció de l’adultesa. “Els anys de plom”: Baader-Meinhoff (Andreas Baader amb el rostre ensangonat fent el senyal de victòria a la portada censurada de la revista Ozono), Lotta Continua, Brigate Rosse i Cesare Battisti, acusat de quatre assassinats dels quals sempre es va declarar innocent i posteriorment reconegut autor també de novel·la negra, actualment a la presó (el 2019, residint al Brasil, Bolsonaro el va extradir –“Te envio un regalito”– i Salvini l’empresonà). Als vuitanta Battisti fugí de la presó a Itàlia i s’exilià a França, on una llei del govern Mitterrand li permeté refer la vida. En el nou país, rep el suport entre d’altres de Bernard-Henry Lévy (Las aventuras de la libertad, Editorial Anagrama), Daniel Pennac (autor de la divertidíssima saga Malaussène) i Frédérique Audoin-Rouzeau, qui de nou usa la popularitat que li proporciona Fred Vargas per publicar el 2004 La vérité sur Cesare Battisti, en el qual demostra la manipulació del judici per part de l’Estat italià i la presumpta innocència de Battisti.

Primer vaig conèixer, tot i que l’aparició del comissari de les “bombolles mentals” és anterior, els estrafolaris i estranys casos de tres joves historiadors, en Mathias, en Lucien i en Marc, que viuen en un casalot ruïnós del carrer Chasle a París (Que se levanten los muertos, Más allá, a la derecha, Sin hogar ni lugar, Ediciones Siruela) i de qui sempre he pensat que tenen una irresistible aroma de nouvelle vague. Llavors, l’Adamsberg, en Danglard, la Camille, la Retancourt…, L’home dels cercles blaus, El hombre al revés, Huye rápido, vete lejos, Fluye el Sena, Bajo los vientos de Neptuno, La tercera verge, Un lloc incert, L’exèrcit furiós, Temps de gel, Quan surt la reclusa, fins SOBRE LA LLOSA, publicada el 2023 i ambientada en un poblet bretó prop del castell de Combourg, de camí a Saint-Malo, i amb la llegenda del Coix, un dolmen, el doble de Chateaubriand i uns cadàvers plens de puces. Té publicades, també, dues extraordinàries novel·les gràfiques en col·laboració amb Edmond Baudoin, un excepcional i innovador dibuixant francès: Los cuatro ríos i El vendedor de estropajos (Editorial Astiberri). (Si no les coneixeu, què feu parats? Aneu ràpidament a la llibreria a encarregar-les!!).

On no ha tingut sort és en les adaptacions cinematogràfiques, ella que ha pres el seu nom del cinema. Joëlle, germana bessona i pintora, adopta el pseudònim Vargas de la ballarina interpretada per una suggeridora Ava Gardner a La condesa descalza de Mankiewicz; Frédérique fa el mateix i passen a ser conegudes com Jo Vargas i Fred Vargas. Pars vite et reviens tard (Plaga final, 2007) és una nefasta adaptació de Huye rápido, vete lejos (Ediciones Siruela) perpetrada per Régis Wargnier i amb un insofrible José García fent de Jean-Baptiste. En format televisiu la sort és diferent la sèrie Collection Fred Vargas (Sous les vents de Neptune, 2008; L’homme aux cercles bleus, 2009; L’homme à l’envers, 2009; Un lieu incertain, 2010; Quand sort la recluse, 2019) amb direcció de Josée Dayan (la coneixereu per la sèrie de la inspectora Marleau), guions d’Emmanuel Carrère (Límonov, Editorial Anagrama) i Jean-Hugues Anglade com a Adamsberg, sortosament té bastant més entitat.

Continuant amb el cinema i fent un fàcil símil cinematogràfic usant el qualificatiu amb el qual se solen referenciar determinades pel·lis de reconeguts directors, SOBRE LA LLOSA, té molt (massa?) d’obra alimentaria o menor. Tot i que Vargas continua jugant amb els elements que ens han enamorat en les seves novel·les anteriors i que domina a la perfecció —l’originalitat de les seves trames, treballar amb presagis en comptes de proves i indicis, el to irònic amb el qual descriu els personatges, la desbordant imaginació i la profunda càrrega cultural—, a SOBRE LA LLOSA la trama és menys subtil, menys complexa, menys sinuosa, enganxada pels fils en més d’una ocasió, i el ric llenguatge descriptiu, tant dels personatges de la trama —en especial de l’equip d’investigació— com dels ambients, s’ha tornat més planer, menys ric en matisos, dobles sentits i jocs lingüístics. Tot plegat té un cert to de vacuïtat al qual no ens tenia acostumats. Amb tot, no deixa de ser una de la Vargas i ja se sap, quan tens el cor robat…

–Olor d’armari –va dir Adamsberg.
–Per què armari?
–No ho sé. Les olors de la infància són als armaris, no? Els armaris són immutables. Totes les olors s’hi barregen, formen un tot universal.
–Estem desvariant –va dir Danglard.
–No ho cregui.
(L’home dels cercles blaus)

Joan Serra Capallera