Hem de confessar que en aquesta casa som molt fans d’en Miquel Martín (Begur, 1969) així que tot el que cau a les nostres mans ho gaudim especialment. Ja ho vam fer amb «La drecera» (Edicions del Periscopi), amb «Proses reposades» (Diputació de Girona) i ara amb «Guanyaràs una mar llisa» també editat per Periscopi aquest passat febrer.

La prosa de Miquel Martín és pròxima i càlida. Entrar a les seves històries i deixar-t’hi atrapar és sorprenentment fàcil i identificar-te amb algun dels personatges inevitable. L’escriptora, el nen que evoca un Empordà que ja mai més tornarà, el coraller naufragat…

A «Guanyaràs una mar llisa» una escriptora es veu abocada a investigar el seu passat familiar per destriar el real del que no ho és, per saber si la llegenda que ha sentit sempre a casa forma part del llegat familiar o de l’imaginari. Mentre investiga, som espectadors d’una lliçó esplèndida sobre el mateix fet d’escriure, com qui no vol la cosa. Aquest llibre ens parla de la gent del mar, a prop de casa. I d’un passat que encara sembla poder tocar-se amb els dits malgrat que els canvis inherents al pas del temps han transformat una època i una manera de viure en no sabem ben bé què encara.

En definitiva, no se’ns acut millor moment per llegir «Guanyaràs una mar llisa» que ara mateix, en una platja -si pot ser no gaire massificada encara- amb la remor de les onades o a la muntanya amb els ocells com a banda sonora. Vinga va, ens hi posem?