La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

Després de l’estiu entrem a la tardor amb la tria d’en Pere Gómez, professor jubilat:

10. Deu? Uf!, va dir ell… Els que més m’agraden, els millors, els més… importants, rellevants, profunds, útils, clàssics, fantàstics, grocs…; narrativa, poesia, teatre, assaig? Impossible. Però, si he dedicat tota la vida a l’estudi i a l’ensenyament de la literatura catalana, potser que em plantegi què proposaria a un alienígena lletraferit que volgués posar-se’n al dia? És clar que me’n deixo milers: Llull, Metge, Roís, Garcia, Ramis, Oller, Maragall, Puig, Rusiñol, Carner, Sagarra, Pla, Oliver, Villalonga, Brossa, Roig, Benet, Marçal, Fuster, Pedrolo, Moncada, Monzó, Sirera, Solsona, Cabré, Solà… Però són deu. 10 de 10.

1. Obra completa, d’Ausiàs March. L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del segle XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha també diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39 obres acarades amb el text original, i la del portuguès Jorge de Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals aparegué a València el 1560. La traducció llatina de Vicent Mariner fou inclosa en les seves Opera omnia (Tournon, 1634).

2. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. El Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1410-1465) és la millor novel·la europea del segle XV i un clàssic indiscutible de la literatura catalana. El jove bretó Tirant entra en la història adormit sobre el seu cavall, i la trobada amb el vell comte anglès Guillem de Varoic fa esclatar tot un món de possibilitats narratives que porten l’heroi des d’Anglaterra a Sicília, Rodes, l’Àfrica i l’Imperi bizantí, el fan lluitar en camp clos, setges i batalles, i li fan viure els extrems del desig i del dolor en la seva relació amb la princesa Carmesina. Amb un control absolut de les tradicions literàries, dels escenaris i dels personatges, l’autor ens porta d’una terra a una altra, del camp de batalla a les cambres de palau, de la crònica a l’oratòria, i de la comèdia dels amors a la tragèdia de la mort de l’heroi en la plenitud del seu triomf.

3. Canigó, de Jacint Verdaguer. Després de L’Atlàntida (1877), Idil·lis i cants místics (1879) i dos volums de tema montserratí (1880), la publicació de Canigó (1885) significà la confirmació del geni poètic de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845-Vallvidrera 1902) i la culminació de la nostra Renaixença literària. Concebut com una llegenda romàntica, Canigó té elements que en permeten una lectura simbolista, dins el context de la nova poesia del moment. El seu component mitico-patriòtic, i els seus excepcionals encerts lingüístics i formals, en fan una obra de referència ineludible en la literatura catalana contemporània.

4. Terra baixa, d’Àngel Guimerà. Terra baixa, escrita en prosa i amb un afany realista que no abandona l’esperit romàntic de l’autor, és una de les obres més conegudes i escenificades d’Àngel Guimerà. La trama es basa en el conflicte entre la terra alta (idealitzada i pura, d’on prové en Manelic, el protagonista) i la terra baixa (realista i corrompuda, on hi ha la Marta, obligada a tenir relacions amb l’amo Sebastià). Del contrast entre aquestes dues dimensions no sorgeix tan sols una història d’amor, sinó una reflexió sobre la societat de força gairebé mítica, que s’ha convertit en un dels cims del teatre en català i en una de les obres de més ressò internacional de la nostra literatura.

5. Solitud, de Víctor Català. Novel·la de Caterina Albert i Paradís, “Víctor Català”. Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d’abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l’agost de 1905. L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l’amor, el sentiment maternal i l’emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

6. El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit. Consta de trenta-un poemes breus, escrits entre el 1921 i el 1923. L’argument del poemari gira a l’entorn d’una història d’amor, que queda distribuïda en una introducció i un total de vint seccions autònomes i d’extensió desigual, però interconnectades les unes amb les altres. L’amor, reduït a l’expressió lliure i espontània de la carn, sense més artificis morals ni intel·lectuals, hi és entès com la via d’accés al Tot, com una autèntica religió. A l’hora de formar el codi d’imatges, Salvat hi barreja ingredients de la mitologia clàssica —el cupidell— i de la cortesia provençal —el cavaller, la presó d’amor—, amb d’altres que atenen l’origen en la tradició popular —el corsari, el mariner— o cristiana —les jaculatòries—. El poemari, de fet, és la història d’una iniciació, en què l’amant és el mestre dominador que ensenya l’art d’estimar a una fadrina verge i innocent. De vegades, els poemes prenen una forma lírica propera a la cançó, amb què Salvat aconsegueix de transmetre un to proper al de la innocència infantil, que erradica tota possibilitat d’interpretar-los en clau cínica, malgrat la transgressió, sense precedents a Catalunya, que suposen de la tradició literària de temàtica amorosa. Tot i que Salvat manifesta en el primer poema del recull (Deixaré la ciutat) la voluntat de trencar amb el maquinisme —com ja havia fet en el seu llibre anterior, La gesta dels estels (1922)—, encara manté certs principis propis de l’avantguarda —com el trencament dels versos o l’ús de tintes diferents—, i, més concretament, del cubisme, que hi és representat amb dos cal·ligrames, Jaculatòria i Resa una noia en mon batell. Tot plegat, ho barreja amb formes manllevades de la poesia oriental, com els haikus, i amb ingredients tradicionals, com la mesura del vers o els recursos fònics. La crítica posterior ha considerat El poema de la rosa als llavis com l’expressió més pura de la poètica salvatiana, i el millor poema eròtic de la tradició catalana.

7. Elegies de Bierville, de Carles Riba. Aplega les elegies o composicions escrites durant els temps del seu exili a França (1939-42), com a conseqüència de la caiguda de Catalunya després de l’ofensiva de les tropes franquistes. Immergit en un medi estrany i en les hostils circumstàncies de la Segona Guerra Mundial, l’autor descriu en els seus poemes l’experiència del recolliment i de l’acarament amb si mateix com un camí que el porta a trobar les arrels de l’ésser i a retornar ala seva pròpia realitat profunda. Talment davant la mort, examina el que ha estat i és encara la seva vida, a partir del precepte contingut en la màxima dèlfica amb què l’home és invitat a conèixer-se. Fruit madur de l’ascesi de tota una vida, el llibre sintetitza densament la rica diversitat de coneixements del poeta en els camps de les teories lingüística i literària. Per això hi ocupen un lloc central la figura dels amants i la del mateix amor que els uneix, com una realització suprema del símbol característic del llenguatge. I també per això l’experiència poètica ultrapassa els seus propis límits per a esdevenir humanística i religiosa.

8. Sol, i de dol, de J. V. Foix. Sol, i de dol és un dels llibres majors de J. V. Foix. Escrit al llarg de molts anys en sonets clàssics, tracta la majoria de temes que van ocupar el poeta: la pertinença a una estirp, la recerca del permanent, l’erotisme transcendental i l’efímer i els jocs verbals pirotècnics. I tot això dintre d’una tradició, la llatina, de la qual es va voler sentir part i continuador.

9. Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Obra teatral de Salvador Espriu, escrita entre el 1947 i el 1948, any de la seva publicació, amb el subtítol Improvisació per a titelles. Presenta una doble acció, una de real, al jardí de Sinera, i una de fictícia que té lloc a Susa, l’antiga ciutat de l’Orient Mitjà. Autònomes en principi una de l’altra, a través d’un procés d’esquematització i de tipificació arriben a fusionar-se. Fou estrenada al Palau de la Música Catalana, el 1957, per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Versió lliure i paròdica del llibre d’Ester de l’Antic Testament, l’obra segueix en general la lletra del text bíblic, i també la tradició literària autòctona, i és presentada com un espectacle de putxinel·lis ofert al públic de Sinera al jardí dels cinc arbres, a casa de l’autor, Salom. El rei de Pèrsia, Assuer, un cruel dèspota, repudia la seva muller Vasthi perquè no ha volgut participar en el “jorn apoteòtic” que s’ha celebrat a la cort. El vell jueu Mardoqueu obliga llavors la seva cosina Esther a seduir el monarca per tal d’ocupar el lloc de la reina repudiada. Un cop aconseguit l’objectiu, Esther i Mardoqueu aprofiten el desmenjament del rei per posar en marxa les seves argúcies i neutralitzar l’antisemitisme del nou primer ministre, Aman. Finalment, els jueus exterminen els seus enemics.

10. La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. La Plaça del Diamant és una novel·la apassionant i ambiciosa. Poques vegades s’ha escrit en la nostra llengua amb una poeticitat tan senzilla i amb una ironia tan dramàtica. Natàlia, la protagonista, ens explica la seua vida marcada per l’opressió i la necessitat d’alliberar-se’n. Una història individual que es transforma en imatge d’una època agitada. Potser per això, i pel seu abundant simbolisme, és una de les novel·les més importants de la literatura europea del segle XX. Quan la Natàlia se’n va a ballar en un envelat de Gràcia, no sospita pas que la seva vida està a punt de donar un capgirell. Que aquell noi amb ullets de mico li canviaria el nom i li omplirà la casa de coloms i criatures. La Natàlia ens explica la seva vida com si no se n’adonés; el pes de la guerra s’hi fa més angoixós com més ingènuament se’ns revela, i la figura de la Colometa va prenent el valor de tota la humanitat anònima.