La Llibreria Isop acull des de l’octubre del 2023 la iniciativa ‘La tria de…’ en què s’exposa a l’aparador una selecció de llibres que han marcat d’alguna manera o altra la persona convidada.

Promoguda per Joan Serra Capallera i Antoni Mayans, ‘La tria de…’ portarà un nou convidat mensualment als aparadors de la Isop, al centre d’Olot.

Aquest mes d’abril podeu trobar als nostres aparadors la tria de Cristina Simon Pascual, Historiadora de l’art i dissenyadora gràfica:

Cursus i ductus. Resseguir la lletra, entendre’n l’estructura i la morfologia. La lletra i les paraules que filen el text. El gest, el traç i el ritme que es conjuren per a revelar-nos missatges a través de l’expressió gràfica i de la veu narrativa i literària. Aquests són alguns dels temes que m’interessen, des d’un punt de vista vocacional i professional. Tot allò que té a veure amb la cultura escrita, gràfica i el seu aprenentatge es pot veure reflectit, d’una manera més directa o més suggerida, en aquesta tria. Una elecció personal que ressegueix el cursus i el ductus de la lletra, a voltes laberíntic i sinuós, al compàs de les serifes.

1. Ficciones, de Jorge Luis Borges. Ficciones, llibre aparegut el 1944, amb el qual va guanyar el Gran Premi d’Honor de la Societat Argentina d’Escriptors, és un dels més representatius del seu estil. En ell hi trobem alguns dels seus relats més famosos, com «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius»; «Pierre Menard, autor del Quijote»; «La biblioteca de Babel» o «El jardín de senderos que se bifurcan». En el seu cas, parlar de relats és només una manera d’entendre’ns per a designar aquesta magistral i suggestiva mescla d’erudició, imaginació, enginy, profunditat intel·lectual i inquietud metafísica. Metàfores com la del laberint, la biblioteca que coincideix amb l’univers o la de la minuciosa reescriptura del Quixot, pertanyen al centre de l’univers borgià i, a través dels seus milions de lectors en totes les llengües, a la cultura universal.

2. Especies de espacios, de Georges Perec. Georges Perec observa, cataloga, recorda, matisa, ocupa espais de paraules en els mapes amb objectes i éssers de paraula en aquest llibre, planteja problemes, ens suggereix elements quotidians que hauríem de mirar més sovint per a inventariar. Va des de la pàgina fins a l’espai en un recorregut que en el seu ascens passa pel llit, l’habitació, l’apartament, l’immoble (moment en què recorda “La vida, instruccions d’ús”), el carrer, el barri, la ciutat, el camp (que no existeix), el país, Europa i el món. Perec fa urbanisme emocional, arquitectura literària, geografia de memòria. Ingenieria vital imprescindible. Perquè, tal com acaba dient en el pròleg d’aquest bellíssim llibre: “Viure és passar d’un espai a un altre fent el possible per a no colpejar-se”.

3. A History of Lettering, de Nicolete Gray. Un estudi exhaustiu de la carta des de l’època romana fins a l’actualitat. Es posa especial èmfasi en els períodes d’experiment o de reducció i en les raons d’aquests canvis.

4. La librería, de Penelope Fitzgerald. Florence decideix obrir una petita llibreria, que serà la primera del poble. Adquireix així un edifici que porta anys abandonat, menjat per la humitat i que fins i tot té el seu propi i capritxós poltergeist. Però aviat es toparà amb la resistència muda de les forces vives del poble que, d’un mode cortès però implacable, començaran a acorralar-la. Florence es veurà obligada llavors a contractar com a ajudant a una nena de deu anys, de fet l’única que no somia amb sabotejar el seu negoci. Quan algú li suggereix que posi a la venda la polèmica edició d’Olympia Press de Lolita, de Nabokov, es desencadena al poble un terratrèmol subtil però devastador.

5. Uf, va dir ell!, de Quim Monzó. Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant–força matusserament–l’univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d’ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

6. Com destruir l’escriptura de les dones, de Joanna Russ. No ho va escriure ella [Però si és evident que no ho va fer…], Ho va escriure ella, però no hauria d’haver-ho fet [És polític, sexual, masculí, feminista], Ho va escriure ella, però fixa’t sobre quines coses va escriure [El dormitori, la cuina, la seva família. Altres dones!], Ho va escriure ella, però només en va escriure un [Jane Eyre. Pobreta, va ser la seva única…], Ho va escriure ella, però no és una artista de veritat i no es tracta d’art autèntic [És un thriller, una novel·la romàntica, un llibre infantil. És ciència ficció!], Ho va escriure ella, però algú la va ajudar [Robert Browning, Branwell Brontë. El seu mateix «costat masculí»], Ho va escriure ella, però és una anomalia [Woolf. Amb l’ajuda de Leonard], Ho va escriure ella, però… Un clàssic de la teoria feminista que analitza com la història de la literatura ha tractat d’ometre el paper de les dones en les lletres universals.

7. Ciudad de cristal, de Paul Auster. Quinn es guanya la vida escrivint novel·les policíaques i, després de les morts de la seva dona i el seu fill, viu una existència solitària enmig del bullici de la gran ciutat. Trobarà un al·licient inesperat en la seva vida quan un individu el truca insistentment a mitja nit, confonent-lo amb un detectiu anomenat Paul Auster. Quinn decidirà suplantar l’enigmàtic detectiu i acceptar el cas: l’individu li demanarà protecció davant del seu pare, un home amb un passat i un present ben foscos. Ciutat de vidre és la primera novel·la de Trilogia de Nova York, que va situar Auster com un dels narradors més destacats d’Estats Units i el va projectar internacionalment.

8. El trazo, de Gerrit Noordzij. L’exposició més concisa i contundent realitzada per Noordzij sobre la seva teoria sobre l’escriptura. El llibre exposa una teoria genuïna sobre l’escriptura, qualsevol que sigui l’utensili utilitzat per a la seva realització. Aquesta teoria serveix per a estrènyer la bretxa que la invenció de la impremta va anar obrint entre lletres manuscrites i lletres tipogràfiques.

9. Batec de paraules, de Joana Raspall. La present edició conté tota la poesia lírica que Joana Raspall va editar entre 1991 i 2010 en els cinc títols: Ales i camins, Llum i gira-sols, Arpegis, Instants i Jardí vivent. A més, a la segona part, l’apartat Obra poètica inèdita incorpora 191 poesies inèdites seleccionades per l’autora amb motiu del centenari del seu naixement, d’entre una multitud de carpetes i llibretes d’obra inèdita en tots els gèneres que, finalment, Joana Raspall ha volgut oferir als seus lectors.

10. Escola d’aprenents, de Marina Garcés. L’educació és el substrat de la convivència, el taller on s’assagen les formes de vida possible. Per això el capitalisme cognitiu s’ha pres seriosament la tasca d’assaltar tots els seus camps: l’educació formal i la informal, els recursos, les eines i les metodologies. La presencialitat i la virtualitat. La infància i la formació al llarg de tota la vida. L’educació no només és un gran negoci. És un camp de batalla on la societat reparteix, de manera desigual, els seus futurs. Diuen els pedagogs que cal canviar-ho tot, perquè el món ha canviat per sempre. Aquesta afirmació amaga les preguntes que ens fan més por: de què serveix saber quan no sabem com viure? Per què aprendre quan no podem imaginar el futur? Aquestes preguntes són el mirall on no ens volem mirar. Ens fa vergonya no tenir respostes i sempre és més fàcil disparar contra mestres i educadors. Com volem ser educats? Aquesta és la pregunta que una societat que es vulgui mirar a la cara hauria d’atrevir-se a compartir. Ens implica a tots. Tots som aprenents al taller on s’assagen les formes de vida possible. Educar no és aplicar un programa. Educar és l’art d’acollir l’existència, elaborar la consciència i disputar els futurs. Dins i fora de les escoles, l’educació és una invitació: la invitació a prendre el risc d’aprendre junts, contra les servituds del propi temps.